Què examina PISA?

Poca gent qüestiona els pressuposts ideològics que s’amaguen darrere de l’informe PISA. L’informe PISA és elaborat per l’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que impulsa i coordina les polítiques neoliberals que s’implanten en el món. És un element més de la globalització capitalista que imposa discursos i pràctiques amb l’objectiu de convertir l’educació en un negoci més, al servei dels interessos dels grans capitals que dominen l’economia i el poder. No ho oculten. En una lectura atenta veurem que s’hi succeeixen, seguit seguit, paraules clau: estàndards, lideratge, qualitat total, excel·lència, rendició de comptes… que intenten suplantar els ideals d’una educació pública, laica, gratuïta, democràtica, coeducativa, al servei de la formació integral de la persona, de la igualtat d’oportunitats i de la necessària transformació social cap al bé comú. 

L’avanç cientificotecnològic, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, la globalització de capitals i mercats, han fet que les necessitats del mercat del treball canvien. L’OCDE opina que dues desenes parts de la població activa serien suficients per a mantindre l’economia mundial. Amb uns pocs quadres ben formats en els seus centres d’elit i una majoria mal qualificada, mal pagada, sense drets, submissa i resignada, satisfan les seues ànsies d’enriquiment sense límits. No els preocupa la plena ocupació, ni el repartiment del treball i de la riquesa, ni l’educació com a dret inalienable, com a element d’autorealització personal i col·lectiva. Des de l’inici, jugant i falsejant el llenguatge, amb mitges veritats, un suport quasi unànime dels governs que l’implanten i dels grans mitjans de comunicació, tracten de confondre una ciutadania desinformada que no coneix ni els objectius, ni els mitjans, ni les finalitats d’aquestes proves.

Els objectius són clars i podem veure-ho en la LOMQE, que, basant-se en aquest i altres informes similars, pretén, mitjançant revàlides i itineraris, excloure l’alumnat d’una educació comuna al més prompte possible, que promou un currículum centralista, amb assignatures de primera i de segona, i amb un caràcter clarament adoctrinador, que impedeix la participació de les famílies i l’alumnat en la vida dels centres, i que consolida i augmenta les mesures privatitzadores que des de fa anys se succeeixen sense parar. En definitiva, un atac sense precedents a l’educació pública.

Quant als mitjans, l’OCDE tira la pedra i amaga la mà. A pesar que la mateixa organització reconeix, i ho posa per escrit, que el PISA no pretén mesurar el bon o mal funcionament dels sistemes educatius, ni els continguts curriculars de cada sistema, ni les pràctiques pedagògiques dels docents, resulta si més no curiós, que les conclusions que s’extrauen i totes les lectures que se’n fan, establisquen comparatives entre països que qüestionen els models educatius i propicien la culpabilització de l’alumnat, del professorat i de les famílies d’una manera escandalosa, creant una consciència social de catàstrofe educativa, que mina la credibilitat en el sistema i prepara l’escenari per a la privatització.

El fet de dir que l’informe PISA avalua per competències és, si més no, incert. La veritat és que no avalua, sinó que examina, i que ho fa sobre la base d’un model competencial reduït no ja a tres matèries, sinó a determinats aspectes de tres matèries. Per posar-ne un exemple, les proves de llengua no requereixen que l’alumne o alumna redacte un text mínim en cap moment. Tan sols ha de triar entre propostes que se li ofereixen, és a dir: proves objectives de tipus text, que sovint es poden encertar a l’atzar. Es tracta d’unes proves realitzades fora de context que ni tan sols mesuren el que diuen mesurar i que es fan a mostres de població que no són representatives del conjunt, ja que no hi ha conjunt com a tal. La diversitat de l’alumnat, del professorat, de les famílies, dels centres, de les comunitats autònomes i dels diferents països és tanta, que invalida aquest tipus de proves tan estandarditzades que realment no diuen quasi res, encara que molts experts s’obstinen a utilitzar-les per a exposar el mateix que argumentarien sense aquestes. En realitat, res no aporten a l’educació i la seua millora, menys quan el que se’n comunica en els mitjans de comunicació és completament superficial i mancat de rigor intel·lectual.

El que l’OCDE pretén, no obstant això, és que l’interés de les famílies, de l’alumnat i, per tant, del professorat, se centre en aquestes habilitats, d’aquestes matèries que examina, i converteix la resta en “maries” i transforma el desig d’aprendre en afany d’aprovar, fet que perverteix el fi últim de l’educació, que no és altre que desenvolupar en les persones el gust pel saber i la passió per aprendre.

Inzunza (2009), fent referència al SIMCE (Mèxic), assenyala que amb aquest tipus de proves el que es mesura “no és la complexitat de l’aprenentatge humà sinó conductes d’ensinistrament davant ítems que esdevenen l’eix del contingut del currículum. Aquest credo que impliquen les proves com el SIMCE no fa altre que acceptar una pobra i desfigurada comprensió del progrés de l’alumnat”.

Així i tot, si s’analitza l’informe PISA tenint presents totes les variables que hi intervenen i tenint en compte la història educativa de cada país, podrem trobar-nos amb dades sorprenents com ara que, a pesar que l’Estat espanyol està per davall de la mitjana en el percentatge del PIB destinat a educació, en EQUITAT ocupem el segon lloc per davall de Finlàndia. Recomane encaridament entrar en l’enllaç: http://elcoderi.blogspot.com/2013/10/desmontant-pisa.html .

La perversió que els discursos dominants sobre la denominació de “fracàs escolar” s’assenten en pseudoavaluacions com l’informe PISA, ens dóna una lleugera idea de la pèrdua de valors de la societat actual i de la seua deriva cap a polítiques de segregació, exclusió, marginació i increment de la desigualtat social. El “fracàs escolar” no es combat examinant l’alumnat, els sistemes escolars no milloren per més que s’examine l’alumnat sense parar. Fracàs, èxit són paraules del mercat, mai no van ser considerades en el món educatiu i les hem d’evitar pel fort component negatiu que ambdues porten implícit. El veritablement important i útil és definir els objectius educatius que pretenem, analitzar els contexts i les dificultats que ens trobem i generar propostes i mecanismes d’acció que ens permeten anar avançant en la consecució d’aquests.

Procurar que tot l’alumnat desenvolupe al màxim les seues capacitats i potencialitats en el marc d’una formació integral, al mateix temps que s’avança en la igualtat d’oportunitats que haurien de constituir l’eix fonamental sobre el qual s’assenten els principis d’un sistema educatiu al servei de tota la societat.
Per a això i a hores d’ara, les coses són paleses, l’administració educativa ha de propiciar una bona anàlisi de la situació educativa que ha de prendre en consideració, centre a centre, necessitats, deficiències i potencialitats, no per a establir rànquings, sinó per a implementar les mesures oportunes; no per a premiar els que obtenen millors resultats, sinó per a compensar els que no els obtenen. Aquesta anàlisi ha de fer-se amb el protagonisme de la comunitat educativa. L’Administració ha d’orientar i formar per a fer-ho possible. Només si els centres prenen part en la seua pròpia avaluació i reconeixen les seues mancances, se sentiran part de processos de millora. Cada centre és un món i s’ha de donar a cada un el que necessita.

No es pot millorar l’educació, sense recursos. És imprescindible que es destinen més diners a l’educació i en particular als centres amb majors percentatges d’alumnat amb NEE, alumnat amb problemàtica personal, familiar o social, en situació de risc d’abandó, etc. Arribar a la mitjana europea del 7% del PIB sembla un objectiu raonable. No ens enganyem: sense recursos econòmics, personals i materials no pot millorar l’educació. L’atenció individualitzada és un element clau en el rendiment de l’alumnat. La disminució d’alumnes per aula i per professor és urgent i un element clau de qualitat educativa, així com que tots els centres tinguen els recursos humans que necessiten: PT, TS, ES, psicòlegs, etc.

La formació inicial i permanent dels docents és essencial en els processos de millora educativa. Formar el professorat sota els pressuposts d’una escola inclusiva suposa posar en primer pla la formació per a atendre la diversitat i per a compensar desigualtats, la formació per al treball en equip, no solament amb altres docents sinó amb altres professionals, en les escoles i fora d’aquestes, educadors i treballadors socials, educadors d’educació especial, pediatres, equips socials de base, psicòlegs i pedagogs, etc. La formació per a l’acció tutorial amb l’alumnat i les seues famílies i el tractament de conflictes també són essencials per a aconseguir eliminar taxes d’abandó.

Totes aquelles mesures que han resultat útils per a atendre la diversitat com ara els desdoblaments, les tutories individualitzades, els PCPI, els PAE, propostes metodològiques interdisciplinàries i/o globalitzadores com treballar per àmbits o per projectes, la intervenció de dos professors/es en una aula alhora, l’organització de l’aula en grups cooperatius, la mediació, la negociació i els compromisos, la coordinació dels equips de suport, bancs de recursos i materials, no concentració d’alumnat desfavorit en la mateixa aula o en el mateix centre, s’han de potenciar i generalitzar a tots els centres. Una bona inspecció educativa hauria de promoure un canvi d’actituds de certs sectors del professorat des de la conscienciació i el convenciment, més que des de la imposició, tendents a millorar la pràctica educativa en l’aula.

El professorat ha de tindre temps per a la coordinació i el treball en equip. En secundària és urgent assegurar no solament les coordinacions de departament i de tutors, sinó també les de grup-classe que permeten coordinar tot el professorat que imparteix classe a un alumne/a (onze persones). L’organització de l’ESO ha de canviar radicalment si volem millorar la qualitat de l’educació. La coordinació amb la família s’ha de potenciar i regularitzar més enllà de deixar una hora perquè vinguen les que vulguen. La col·laboració professorat-família és determinant en la consecució de bons resultats acadèmics.
L’educació de zero a tres anys ha d’estar garantida per a tot l’alumnat en escoles públiques. Només açò permetrà que l’alumnat més desfavorit puga compensar les desigualtats de partida i arribar a l’educació obligatòria en condicions d’igualtat.

L’educació és tasca de tota la societat. Cal situar el fi de l’educació en la persona, en la seua EMANCIPACIÓ. Això suposa desenvolupar polítiques educatives que tinguen en compte des del naixement fins a la mort de les persones. Suposa treballar per la igualtat d’oportunitats des del moment mateix de nàixer, intentant pal·liar les desigualtats socials des de la més tendra infància. L’Estat, les autonomies i els ajuntaments han de treballar junts en aquest sentit, revisant i reformulant el paper que els serveis socials han de complir. Alhora cal articular ajudes a la maternitat i a la paternitat, que permeten harmonitzar la vida laboral i familiar i, al seu torn, augmentar la seua presència allí on estan els xiquets/es. Cal potenciar i incentivar associacions, grups de treball, MRP, etc. que treballen entorn dels problemes i reptes que tenen plantejada l’educació i com més interdisciplinars siguen millor. La formació de pares i mares és essencial i s’ha d’impulsar des dels centres educatius, ajuntaments i altres administracions, i abordar amb serietat la relació entre la família i l’escola. Fan falta grups de reflexió que seguen junts professionals de la infància: metges, mestres, educadors psicòlegs, jutges, pares i mares. Cal plantejar les qüestions conjuntament a partir d’estudis de casos, d’intercanvis d’experiències, de suport literari, cinematogràfic o altres fonts documentals. Els centres escolars s’han d’obrir a l’entorn i han de permetre que l’entorn hi entre. Solament des de la col·laboració interprofessional i comunitària serà possible construir l’escola pública inclusiva que tantes persones desitgem.