Els sindicats d’educació catalans, escollits democràticament per més d’un 60 % dels docents de la província de Lleida, hem presentat una convocatòria de vaga de cinc dies al mes de març.
Sembla que els experts tertulians desconeixen (o encara pitjor, ho saben, però aquest relat no els interessa) que el professorat i la majoria dels professionals de l’educació, que el dia proposat per començar el curs ja estem treballant. Per tant, de les vacances res de res. No ens en toquen ni un dia. I llavors, de què ens queixem? Doncs de mesures que ens afecten laboralment i d’altres que ens afecten com a societat democràtica. Un tercer aspecte seria el moment d’esgotament en què s’aplica aquest reguitzell de mesures, però aquest cansament no és patrimoni dels professionals de l’educació, malgrat l’esforç admirable dels professionals aquests dies, amb les direccions al capdavant.
Les reivindicacions tenen molt més a veure amb la qualitat que amb la quantitat. L’educació actual necessita un tracte i un seguiment molt més individualitzat i per això són imprescindibles unes ràtios més baixes. Als alumnes amb necessitats educatives de suport, els podem oferir tots els recursos, però aquests, els que fan falta per dur a terme el decret d’escola inclusiva, no arriben ni als centres ni als infants i adolescents, sobrecarreguen més la tasca professional i perjudiquen l’alumnat. Una educació que surti de la concepció d’una àrea, una aula, un mestre necessita més hores de coordinació, organització i avaluació, i d’aquí la petició de menys hores lectives i més de coordinació. Aquesta tasca és clau al principi del curs (quan ja saps tot l’alumnat que tindràs) amb els professionals que ho faran (fa anys que les plantilles no estan mai completes l’1 de setembre, per estalviar-se uns dinerets) i no al juliol, quan no saps ni una cosa ni l’altra. Un mes de juliol en què s’ha de revisar el que s’ha fet, tancar el curs i dedicar-lo a la formació del professorat, tema que mereix un altre article per explicar com s’ha menystingut per part de l’Administració als darrers deu anys.
El nostre calendari escolar es pot revisar i fer-ne un repartiment més equilibrat, però no solucionarem el tema de la conciliació. El nombre d’hores que fem al final d’any està lleugerament per sobre de la mitjana europea, no obstant això ja tornem a la quantitat, no parlem de la qualitat d’aquestes hores. La conciliació familiar se soluciona amb polítiques socials i una negociació real que afectarà les negociacions col·lectives de tots els sectors de la nostra societat no solament l’educatiu.
I és preocupant que uns vots tinguin valor i siguin representatius i uns altres, no. El senyor conseller pertany a un grup polític, al qual les regles del joc democràtic li donen unes atribucions i les du a terme. Però ha de saber que, a l’altra banda, n’hi ha uns altres que també hem estat escollits. I s’estableixen mecanismes de consulta i participació, ja que segons m’ha semblat escoltar, l’educació és la millor eina per transformar la societat, i el consens és l’única via i si més no, la més desitjable. I és amb el diàleg amb el qual s’arriba al consens.
Amb els que representem les treballadores i treballadors pertoca negociació i això no és voluntari, és la seva obligació. Però el pitjor, i aquí rau la nostra indignació, és comprovar com aquest equilibri de forces no es pot dur a terme, ja que a qui li pertoca fomentar el consens, pren decisions, després es reuneix i, digui el que digui la contrapart (MUCE, Consell Escolar de Catalunya, associacions de pares i mares, sindicats…), farà allò que ell cregui convenient, perquè ha vingut per fer, no per escoltar. I menteix quan diu que si fos pels sindicats, les escoles no haurien obert en pandèmia. Almenys a CCOO sempre vam donar suport i ens vam oferir per contribuir a aquesta obertura. Però també se’ns va negar.
No podem continuar així. Vuit lleis educatives en quaranta-un anys. Ens cal una nova educació per transformar una societat malalta. Ens plantegen un decret curricular que preveu oportunitats, tanmateix genera massa dubtes, menysté el coneixement i no garanteix recursos. Mesures a favor de l’ús del català que sols se centren en el professorat, no solucionaran el problema. L’informe Eurydice 2019-2020 de la CE diu que el gran repte dels països és alliberar el professorat i les direccions d’aquelles feines i tasques burocràtiques que no tenen a veure directament amb la docència. I això és qualitat. Si heu llegit l’article amb estima, veureu un got ple de gotes que al final l’han fet vessar. La qualitat educativa n’és la clau i sembla que no importa. Volem negociar i s’ha de negociar. I si cal parlar de calendari o el que sigui, en parlem i si no ho fa, ens mantindrem ferms en la convocatòria de vaga.
Pere Sánchez
Delegat de CCOO d’Educació de les Terres de Lleida
