Article de Teresa Esperabé, secretària general de la Federació d’Educació de CCOO publicat a “El diari de l’FP“, un blog del Diari de l’Educació i Diari del Treball
Actualment hi ha 7.402 joves matriculats als programes de formació i inserció, que suposen una formació professionalitzadora de qualitat i que en possibiliten la tornada al sistema educatiu
Fa uns dies al FAQS, programa de la nit dels dissabtes a TV3, escoltava el periodista Juan José Millás dient que sovint els articles ens donen moltes dades quantitatives sobre una temàtica en concret, però que allò que realment és rellevant és analitzar-les per entendre la realitat i així poder transformar-la. No puc estar-hi més d’acord i per això vull compartir unes dades i reflexions sobre la situació de l’alumnat que no ha finalitzat l’educació secundària obligatòria i que continua el seu itinerari formatiu als PFIs.
Els PFI són uns programes de formació i inserció per a nois i noies d’entre 16 i 21 anys que no han acreditat l’educació secundària obligatòria. Aquests programes substitueixen els antics PQPI i estan regulats per l’addicional quarta del Reial decret 127/2014. Respecte a les edats de l’alumnat, el 69% tenen 16 o 17 anys i el 31% restant tenen entre 18 i 21 anys. El 74% són nois i el 26% són noies. Els tipus de centre que imparteixen aquestes programes són: instituts públics del Departament d’Educació, centres educatius d’administracions locals i centres privats. La ràtio és d’un mínim de 9 a un màxim de 17 alumnes. La càrrega lectiva és de 1.000 hores, repartides en 615h de formació professional on s’hi inclouen 180 hores de pràctiques, 345 de formació general i 40 de tutories. N’hi ha de tres modalitats, els Plans d’iniciació professionals (PIP), els Plans de transició al treball (PTT) i els Programes de formació i aprenentatge professional (FIAP). Els dos objectius principals són: una formació professionalitzadora de qualitat i la tornada de les persones joves al sistema educatiu. La metodologia emprada parteix sempre d’aprenentatges significatius, actius i globalitzats on hi ha també un apropament a l’entorn. Els perfils professionals que s’ofereixen són auxiliar de cuina, auxiliar d’imatge personal, auxiliar d’operacions en aeroports, auxiliar de fontaneria, auxiliar de confecció en tèxtil i pell… entre d’altres.
Durant el curs 2020-21 hi havia matriculats a 4t d’ESO 84.230 joves, dels quals 10.107 no van aprovar. D’aquest últims, un 73% va escollir realitzar un PFI. Actualment en aquestes programes hi ha matriculats 7.402 joves. Hem de tenir en compte que aquest nombre no prové només d’alumnat de 4t d’ESO (aquests en són només el 43%) sinó també de 3r d’ESO, d’alumnat d’altres països sense equiparació en els estudis, d’alumnat d’anys anteriors… i si és ben cert que s’ofereixen places per l’alumnat que no promociona aquell any, també és cert que aquest nombre de places només suposa un 4,7% de les persones joves, lluny de la mitjana espanyola, al 8,3%. Aquesta oferta ha d’augmentar de manera clara si es vol oferir un sistema educatiu amb oportunitats. Les dades del darrer curs ens indiquen que el 59,9% aprova, el 13,8% suspèn i un 23,3% es dóna de baixa en algun moment de la formació. Del 59,9% que aproven, un 73,7% continua estudiant, és a dir 3.273 alumnes, segons dades de la Subdirecció General de Programes i Projectes del Departament d’Educació.
Són programes d’un gran èxit i utilitat contrastada, que donen una empenta als joves que no sabien si continuarien dins del sistema educatiu
D’altra banda, també és essencial analitzar de quins contextos socials provenen aquests joves per tal de millorar la resposta educativa i el possible retorn al sistema. L’alumnat que no certifica l’ESO no està distribuït equilibradament en tota la població, tal com indiquen informes específics de Mariano Fernández Enguita, catedràtic de Sociologia a la Universitat de Salamanca, sinó que aquest alumant pertany a contextos amb una alta vulnerabilitat: famílies a l’atur, sense estudis post-obligatoris acabats, joves immigrants o fills d’immigrants, sense habitatge estable, amb pobresa energètica, sense participació en activitats de lleure… Per aquests motius és clau el treball que es realitza en aquests programes; des del seguiment, l’acció tutorial i l’orientació, la formació competencial i personalitzada i el treball amb les famílies. Recordem que aquesta formació està inspirada en el document dels “Quatre pilars de l’educació” de l’Informe de la UNESCO de 1996 de J. Delors (1), que són: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts i aprendre a ser. Amb les dades de la Subdirecció General de Programes i Projectes (el 59,9% de l’alumnat aprova) i el que sabem de la situació social de l’alumnat, podem afirmar que són programes d’un gran èxit i utilitat contrastada, que donen una empenta als joves que no sabien si continuarien dins del sistema educatiu. És cert també que aquests programes necessitarien tenir una durada de dos cursos com els antics PQPI per poder afavorir una millor inserció educativa i laboral i proporcionar les competències pròpies de perfils professionals corresponents al nivell 1 de qualificació professional.
Hem de destacar l’esforç i la implicació dels seus professionals: docents, educadors/es socials, integradors/es socials… que moltes vegades sense condicions laborals dignes i sense un reconeixement social suficient mostren gran implicació en els projectes, amb l’alumnat i amb les seves famílies.
A més, aquests programes moltes vegades no tenen els espais, ni els materials necessaris, per realitzar amb la suficient qualitat l’atenció a aquestes persones que, com hem vist, són les més fràgils de tot el sistema. S’hauria d’invertir molts més recursos, tenir unes ràtios més baixes i un major suport institucional. També s’han d’oferir més places i més diversificació de perfils. A la vegada és imprescindible incrementar el treball de coordinació entre administracions, centres educatius, ens locals i xarxes d’entitats com biblioteques, centres cívics, centres de lleure… per tal de millorar el desenvolupament dels programes i un apropament a les entitats per part dels joves perquè aquest model educatiu és holístic. I també és necessari visibilitzar i donar a conèixer els PFIs com a itineraris facilitadors, evitant així els prejudicis.
Per concloure, aquest últim curs, un 88% de l’alumnat ha certificat l’ESO. El 12% que no l’ha certificat és el que s’anomena fracàs escolar. És cert que aquesta xifra ha anat minvant durant els últims cursos, però no és per mostrar-nos satisfets. No podem oblidar que a part hi ha un 17% d’abandonament escolar prematur (AEP), els joves que havent certificat l’ESO no han assolit el batxillerat ni un grau mitjà, quan les recomanacions de l’UE diuen que aquesta xifra no hauria de superar un 10%. Aquestes dades tan elevades ens descriuen un sistema educatiu que perpetua les desigualtats educatives en una societat ja molt desigual.
Dins del nostre sistema educatiu desigual, els PFI faciliten el dret a l’educació de qui hi participa, a més d’oferir més igualtat d’oportunitats i un desenvolupament personal i professional. Ara cal ser més ambicions i arribar a més joves. Per això caldrà més inversió en aquests programes, que no siguin considerats l’última opció, sinó un itinerari atractiu i que passin a ser una aposta clara de les administracions, perquè les dades i la seva interpretació ens demostren que són una oportunitat real. Som-hi.
