Carta oberta als responsables del Sistema Universitari de Catalunya

A l’atenció del Dr. Francesc Xavier Grau, secretari d’Universitats i Recerca
A l’atenció de la Dra. Mª Victòria Girona, directora general d’Universitats
A l’atenció de les rectores i rectors de les universitats públiques de Catalunya

Benvolgudes i benvolguts,

Com a conseqüència de la greu crisi sanitària del COVID-19, fa més d’un mes que la població està confinada. Des del primer dia, la Universitat, com a servei públic d’educació superior, ha estat treballant de manera no presencial i això està suposant un gran esforç de tota la comunitat universitària: personal d’administració i serveis (PAS), personal docent i investigador (PDI) i alumnat. En aquest sentit, els treballadors i les treballadores universitaris, com a professionals compromesos, s'han adaptat a les noves circumstàncies per evitar que cap estudiant es quedi enrere.

La Universitat ha d’assegurar que l’alumnat està adquirint les competències establertes en les memòries de les titulacions, i aquesta tasca l’ha de portar a terme el PDI, tant com sigui possible. No estem parlant únicament de fer docència virtual, sinó que també cal fer pràctiques i recerca i, en aquests casos, les dificultats són més importants i, de vegades, impossibles de superar. De la mateixa manera, el PAS està realitzant una enorme tasca en l’àmbit de la gestió i dels serveis de suport a la comunitat universitària, i a més, garantint els serveis crítics presencials.

Cal tenir en compte, a més, que tot això s’està fent, en la gran majoria de casos, amb equips i infraestructures del propi personal i en circumstàncies molt complexes, tant des del punt de vista tècnic (perquè no totes les persones disposen dels equips informàtics o de les connexions a la xarxa adequats) com des del punt de vista de l'entorn de treball (perquè en el confinament és més difícil conciliar la vida laboral, familiar i personal).

Tanmateix aquest sobreesforç, realitzat en una situació excepcional, no evita que hi hagi PAS i PDI, així com alumnat, que no pugui fer l’adaptació necessària. En el cas de l’alumnat, això pot provocar que hi hagi estudiants que quedin exclosos dels estudis superiors. La bretxa digital en aquests casos és determinant.

Per altra banda, no hem d’oblidar que, en tot aquest procés, hi ha personal temporal que pot anar caient pel camí. En aquest sentit, les mesures pal·liatives que s’han anat aprovant són del tot insuficients, ja que només inclouen pròrrogues per uns pocs mesos en algunes categories de PDI laboral. És especialment punyent la situació del professorat associat, que està contractat per hores, amb sous molt minsos, i que ara ha de treballar moltes més hores de les que consten en el seu contracte. A més, en ocasions, amb el risc de perdre aquest contracte d’aquí a pocs mesos si perden la seva feina principal externa a la Universitat.

També la recerca pot patir un cop molt dur, no només pel tancament de les infraestructures, sinó també per la reducció dràstica de fons externs motivada per la crisis econòmica. Això fa créixer el risc de que molts projectes ja no vegin la llum, amb la repercussió directa en els llocs de treball directament relacionats amb aquests projectes, com per exemple, els contractes del personal investigador en formació (els doctorands).

En un altre àmbit, cal destacar de manera significativa que els criteris i procediments d’adaptació dels plans d’estudi i de les avaluacions no presencials, es debaten i decideixen per les diferents administracions sense negociar amb representants legals dels treballadors. Tot i la difícil situació laboral descrita anteriorment i l’esforç que està fent el personal per poder virtualitzar tota l’activitat de les universitats, en molts casos els que manen es pensen que n’hi ha prou només amb dictar resolucions, instruccions, notes, etc... tan senzill com prémer un botó.

Per últim, i no menys important, en el moment que s’hagi de fer el desconfinament caldrà tenir present, abans que res, la salut de les treballadores i els treballadores, per la qual cosa és essencial que s’informi i es negociï amb els representants legítims dels treballadors i amb els delegats i delegades de prevenció. Això és important destacar-ho ja que, en moltes universitats catalanes, no s’han negociat ni els canvis de condicions de treball ni les mesures de seguretat.

CCOO, com a primer sindicat en l’àmbit universitari català, defensem que la Universitat, com a servei públic d’educació superior, ha d’oferir un servei de qualitat per mantenir la seva funció cohesionadora. Cal una actuació decidida perquè està en perill la igualtat d'oportunitats dels estudiants amb baixos ingressos. Si no s’adopten mesures immediates per evitar una major fragilitat del sistema universitari ens arrisquem, a més, a que es continuïn aprimant els serveis públics i disminueixi la inversió en R+D.

És per tot això que exigim:

QUE ES NEGOCIÏN:

• Les modificacions de les condicions de treball de PAS i PDI, com a conseqüència del treball no presencial o teletreball, sota la premissa de què les condicions actuals de sobreesforç no es poden mantenir en el futur.
• Els protocols necessaris pel desconfinament a les universitats públiques.
• Els plans de regularització i estabilització de les plantilles de PDI i de PAS.

QUE ES DOTI UN FINANÇAMENT EXTRAORDINARI PER

• Dotar dels recursos tecnològics necessaris al personal i als estudiants.
• Mantenir els programes de recerca, tant els que han de finalitzar com els nous previstos.
• Prorrogar el 4t any de tots els contractes de personal investigador en formació.
• Prorrogar els contractes temporals que finalitzin en aquest període, fins a un màxim de la finalització del curs 2020/2021.
• Contractar el personal necessari per assegurar que s’arriba a tot l’estudiantat
• Dotar un programa per a regularitzar i estabilitzar la plantilla docent, un cop finalitzada la durada del programa Serra Hunter (2016-2020)

Finalment, DEMANEM que l’ACUP, la CRUE i la Generalitat traslladin als Ministeris corresponent la necessitat d’eliminar la taxa de reposició a les universitats, de manera que aquestes puguin organitzar-se segons les seves necessitats, d’acord amb l’autonomia universitària.

Aquest nou escenari exigeix la col·laboració de tota la ciutadania i requereix que ens adaptem amb rapidesa i amb garanties perquè la Universitat segueixi essent un servei públic de qualitat, un element de cohesió social i territorial i el principal motor del R+D del país.

Cordialment,

César Marín
Coordinador de CCOO Universitats