Què és el Dret a la Desconnexió Digital?

El Dret a la Desconnexió Digital fora de l’horari de treball es
conceptua com la limitació a l’ús de les tecnologies de la comunicació
(missatgeries, wsaps i correus electrònics en la seva major mesura), per a
garantir el temps de descans i vacances dels treballadors/es.

Tanmateix, al respecte d’aquesta
qüestió hi ha establerta una directiva europea, que en l’article 88.1 diu el
següent:

“Els/les treballadors/es…tindran Dret a la Desconnexió Digital a fi de
garantir, fora del temps de treball legal o convencionalment establert, el
respecte del seu temps de descans, permisos i vacances, així com de la seva
intimitat personal i familiar”
.

Aquest és potser el dret que
més ha donat a parlar pel que fa referència als drets digitals.
Té a veure amb
la conciliació entre la vida laboral i la personal o familiar. Per tant, es
podria considerar una expressió, en l’àmbit laboral, dels drets fonamentals a
la intimitat i a la integritat física i psíquica.

Bàsicament, es podria
definir com la limitació a l’ús de les tecnologies per a garantir el temps de
descans, permisos i vacances dels treballadors/es i la intimitat personal i
familiar. Per la qual cosa, a tall d’exemple, fora de l’horari laboral els/les
treballadors/es no estarien obligats/des a respondre trucades, sms, missatges
de text o correu electrònics del treball.


L’empresari no pot de cap
manera pressuposar, sense violentar la normativa nacional i comunitària, que
els seus treballadors/es han d’estar sempre disponibles i alerta per a
respondre als seus missatges relacionats amb problemes laborals. Per la qual
cosa, si es col·loquen en una situació “d’il·localitzables” i no responen al
seu telèfon mòbil o als correus en els seus ordinadors fora de l’horari laboral,
no es poden qualificar tals conductes com a incompliments laborals sense que,
per tant, se les hagi de sancionar disciplinàriament.

Per una altra banda cal
tenir present que, la Directiva 2003/88/CE -EDL 2003/198134-, que s’aplica a
tots els sectors d’activitat, privats i públics, excepte les excepcions que en
ella es preveuen (art.1.3), defineix el concepte de temps de treball com: “tot període durant el qual el/la treballador/a
romangui en el treball, a disposició de l’empresari i en l’exercici de la seva
activitat o les seves funcions”
(art.2.1).

Dit això, res impedeix que el
denominat temps de contacte o disposició tecnològica per a atendre informació
provinent de l’empresa, i àdhuc realitzat fora del lloc o centre de treball,
sigui considerat com a temps de treball, i per tant retribuït o compensat per
temps de descans i computat a l’efecte de determinar la durada màxima de la
jornada laboral diària i setmanal
. Doncs, el fet que el/la treballador/a es
trobi a casa seva i fora de la jornada laboral no és obstacle per a atribuir
tal naturalesa laboral a un temps extra dedicat a fer gestions en interès per a
la seva empresa, a través dels sistemes de comunicació interactius.

D’altra banda, el concepte temps de descans es defineix en sentit
negatiu, per exclusió de l’altre, com: “tot
període que no sigui temps de treball”
, (art.2.2 -EDL 2003/198134-), per la
qual cosa el/la treballador/a o està en temps de treball o de descans. El
temps de descans ha de ser-ho en sentit ple, sense que es contempli un tercer
temps, intermedi entre els de treball i descans.
 
Com es dedueix de la STJUE
9-9-03, C-151/2002, Assumpte Jaeger -EDJ 2003/64017-, un període de descans es
caracteritza perquè durant la seva durada “el/la
treballador/a no està subjecte a cap obligació vis a vis amb el seu empresari,
la qual cosa podria impedir-li el dedicar-se lliurement i sense interrupció a
la consecució dels seus propis interessos”
(paràgraf 94).