Benet i Jornet, imatge i paraula



Carlota Benet, filla de l’autor teatral i guionista de sèries Josep Maria Benet i Jornet, acaba de publicar Papitu. El somriure sota el Bigoti (Columna), llibre de memòries en què homenatja el seu pare, malalt d’Alzheimer. Com a petit acte de desobediència a aquesta absència de memòria imposada, recupero aquesta entrevista en què, precisament, varem parlar sobre la seva memòria dels còmics.
Josep María Benet i Jornet ( Barcelona 1940) confessa ser, a la introducció de  la versió en llibre de les seves obres teatrals Taller de fantasia i Supertot (Edicions 62), un “ impenitent lector de patufets, tebeos o còmics ( diguem-ne com vulgueu)”,.
P.-Quan neix la teva atracció per els tebeos?
R.- No sé, gairebé des de que tinc memòria, i es que quan jo era  petit, tots els nens llegien tebeos, be molt mes els nens que les nenes. Per que et facis la idea de fins quin punt la cosa em tenia agafat, la meva primera vocació artística va ser la de escriptor de còmics. Mes que jugar al parxís o altres jocs m’agradava agafar tinta i dibuixar, la meva família pensava que el que m’agradava era el fet del dibuix, però el que jo volia era dibuixar una historia. Així, recordo perfectament, quan encara no sabia ni llegir ni escriure, d’haver fet amb uns dibuixos molt maldestres els meus propis tebeos. M’imaginava una història, segurament inspirada per les que els feia llegir a algú de la meva família, muntava les vinyetes, i a dins dibuixava els personatges i les  bafarades,  després demanava al papa o la mama que dintre d’aquestes m’escriguessin els diàlegs en castellà, com : la princesa era mala, pero entonces…..
P.- Es pot dir que llavors els tebeos eren una part important de la vida dels nens
R.- Ja ho crec,  per exemple un dels records mes entranyables de la meva infància es la cerimònia, per que era una cerimònia, dels diumenges, que consistia en  anar a missa i a la sortida passar pel quiosc i comprar el tebeo o els tebeos, amb la lluita inevitable entre els que volia i els que podia o em deixàvem comprar. 
P.- Per a aixó havia una sortida:  deixar-se tebeos entre els amics
R.- Si, al col.legi els nens comentavem les novetats, les diferents series, ens canviavem tebeos…. . Era una relació que estimulava la  complicitat i de vegades la imaginació,  per exemple,  amb el veí del costat,  varem posar del seu balcó al meu un fil ferro de barana a barana, desprès varem penjar un cistell i a dintre posaven els tebeos que ens passaven d’una casa a l’altre.  D’altra banda jo vivia a prop del Mercat de San Antoni, i quan ho vaig descobrir ja pots imaginar que va ser l’alegria total per les possibilitats que m’oferia.      
P.-Quins  tebeos  llegies?.
R.- Llegir,  llegia qualsevol tebeo , fins i tot alguns de noies com els de l’espantosa col·lecció Azucena, que no m’agradava gens però me’ls empassava. Dels de humor el que menys em feia el pes era  el TBO , a mi el Benejam i la família Ulises no me interessaven , en canvi el  Pulgarcito, m’atreia mes, amb les seves series fixes; encara recordo quan a l’any 48 va sortir la primera historieta de Zipi i Zape, tot i això tampoc m’entusiasmava. A mi, però, el que de veritat m’agradava era l’aventura, que sortís un pirata i un venjador, que aquest anés emmascarat per que amagava una cosa, que estigués enamorat d’una noia, que aparegués un dolent molt dolent,… jo volia novel·les, histories tancades que arribàvem en episodis anunciats per la paraula màgica del  continuarà. També  estaven els còmics nord-americans de la Hispano americana,  tot i que aquí es publicava molt malament, mancava material, vinyetes eliminades, petons deformats, vestits de senyora allargats. D’aquestes series havia una que em tornava boig,  era el Flash Gordon d’Alex Raymond, l’autor que a mi mes em va agradar i que  va fer una evolució tremenda des d’un dibuix romàntic, tocat per l’art “deco” de línies suaus, fins a convertir-se en una exponent de la forma moderna de la trama i el traç dur de la seva època de Rip Kirby. Més endavant  vaig incorporar a les meves preferències   El Principe Valiente de Hal Foster i  Spirit de Will Eisner.
P.-I dels fets per autors d’aquí ?
R.-Jo tenia tirada pel tebeo de les editorials valencianes, especialment de  Toray. No El Guerrero del Antifaz , sinó títols com El diablo de los mares (1947) i Zarpa de León ( 1949) de Ferrando. També m’agradava l’obra de Ripoll G, per exemple El enmascarado de Bagdad ( 1948)  
P.-En aquells anys, es cert com deies abans que gairebé tots els nois llegien historietes, però també es cert que es considerava una mena de gènere per a infants i per això quan et canviaven els pantalons curts pels llargs, aleshores els tebeos havien de ser guardats a les golfes i passar a lectures mes “serioses”, generalment les novel·les “de duro”.
R.- Jo no he deixat mai de llegir historietes, però el fet de que els meus companys ho deixaven i jo no em produïa una certa mala consciència, com si tingués un vici. Fins i tot, quan vaig entrar a la universitat, a fer la revolució!,  portava amagat el tebeo que m’havia comprat i que per res del mon hauria permès que els meus companys ho veiéssim. Aquesta situació de lectura amb culpabilitat va durar fins gairebé a finals de la carrera, quan un dia a casa d’un amics vaig descobrir que tenien un tebeo italià amb articles sobre l’Alex Raymond i les historietes de Charlie Brown, era el Linus, una revista de qualitat per adults. De cop vaig comprovar que ni era un cas únic, ni un viciós, evidentment em vaig subscriure a Linus. Mes tard apareixeria la Gauche Divine amb la seva reivindicació de la historieta com a cultura popular… 
P. – Llavors, la historieta va estar molt present dins del antifranquisme cultural a Catalunya.
R.- Si, i fins i tot l’Enric Sió va publicar Lavinia 2016 (1968) a Oriflama i Gholó (1970) a Serra D’Or. Per aquesta època, quan estava a la universitat i m’havia d’amagar, vaig llegir Delta 99(1968) i vaig descobrir  Carlos Giménez. Després amb la transició vaig llegir la revista 1984, el Comix Internacional i El Vibora 
P.- Mentre, t’havies anat formant de manera autodidacta una cultura de la imatge dibuixada.
R.-Si a diferencia d’altres amics meus, ja de petit jo em fixava en qui feia el guió i qui era el dibuixant, i a més vaig continuar fent els meus tebeos durant molts anys.
P.- No vas intentar convertir aquesta afició en una sortida professional, com guionista?
R,- No, no vaig tenir mai un entorn que m’hi portés. De tota manera vaig tenir una petita experiència laboral quan tenia uns quinze anys. Llavors vaig estar uns mesos ajudant a un dibuixant que publicava a  una revista de historietes catòlica, mes aviat integrista, que es deia Cima. Un dia ell em va proposar que el fes un guió del seu principal personatge. Ho vaig escriure, li vas passar, el va  dibuixar i es va publicar però sense que aparegués el meu nom com autor. Era un bon dibuixant i era bona persona però no em va concedir la gràcia meravellosa de tenir un guió signat per mi, tot i que molt més tard vaig fer el guió literari de les historietes del Digui,digui (1).
P.-De totes les maneres a la teva tasca de dramaturg si que has incorporat referències del mon dels cómics.
R.- Si,.  bàsicament a dues obres meves : Supertot i Helena a l’illa del Baró de Zodiac. Supertot va surgir per que a l’any 1973 em van venir a buscar per escriure un musical per al grup teatral “U de cuc”. Llavors  vaig  prendre com a referència Superman, però barrejant-ho amb el capità Marvel i el sentit mes alegre i paròdic que aquest tenia. A més a més vaig decidir que sobre tot l’estètica havia de ser la del cómic,  els personatges havien d’anar vestits de colors d’una sola tonalitat, el mateix ritme de vegades s’havia d’aturar per  a recuperar el sentit de la vinyeta, feia servir onomatopeies… . Després vaig escriure  Helena a l’illa del Baró de Zodiac. A aquesta obra hi ha dues referències historietístiques, d’una banda  El Baró de Zodiac es el dolent d’una aventura de Drago, personatge dibuixat per  Hogarth, d’altra banda la idea de la illa,  que es movia i que amagava per sota un laboratori.,va sortir d’ una aventura de Flash Gordon de l’etapa de Dan Barry .
P.- Es una manera de conjuminar l’afecció per la historieta i la passió pel teatre
R.- Clar, es que per a mi, el teatre i la televisió, en general, son paraula i imatge, igual que la historieta. I el que jo sempre he volgut fer, des de que de petit dibuixava els meus tebeos, es explicar histories amb imatge i paraula

(1) Digui, digui … Curs de català per a no-catalanoparlants adults editat al 1984 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Enciclopedia Catalana S.A. amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Max i Joan Aliu van dibuixar la historieta Una hora en blanc amb guió de Josep Maria Bernet i Jornet.

Pepe Gálvez
Pàgina d’El cordel de los tebeos’ de Victor Mora i Annie Goetzinger inspirada en l’anècdota que explica Benet i Jornet






                Carlota Benet, hija del autor teatral y guionista de series Josep Maria Benet i Jornet, acaba de publicar Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna), libro de memorias en el que homenajea a su padre, enfermo de Alzheimer. Como pequeño acto de desobediencia a esa ausencia de memoria impuesta, recupero esta entrevista en la que, precisamente, hablamos sobre su memoria de los tebeos.  

Entrevista a José María Benet i Jornet

Josep María Benet i Jornet (Barcelona1940) confiesa ser, en la introducción de la versión en libro de sus obras teatrales Taller de fantasía y Supertot (Edicions 62), un “impenitente lector de patufets, tebeos o cómics (digase como se desee ) “.

P.-Cuando nace tu atracción por los tebeos?
R.- No sé, casi desde que tengo memoria, y es que cuando yo era pequeño, todos los niños leían tebeos, bien mucho más los niños que las niñas. Para que te hagas la idea de hasta qué punto la cosa me tenía cogido, mi primera vocación artística fue la de escritor de cómics. Más que jugar al parchís u otros juegos me gustaba coger tinta y dibujar, mi familia pensaba que lo que me gustaba era el hecho del dibujo, pero lo que yo quería era dibujar una historia. Así, recuerdo perfectamente, cuando todavía no sabía ni leer ni escribir, de haber hecho con unos dibujos muy torpes mis propios tebeos. Me imaginaba una historia, seguramente inspirada por las que les hacía leer a alguien de mi familia, montaba las viñetas, y dentro dibujaba los personajes y los bocadillos, después pedía al papá o la mamá que dentro de estas me escribieran los diálogos en castellano, como: la princesa era mala, pero entónces …..
P.- Se puede decir que entonces los tebeos eran una parte importante de la vida de los niños
R.- Ya lo creo, por ejemplo uno de los recuerdos más entrañables de mi infancia es la ceremonia, por que era una ceremonia, de los domingos, que consistía en ir a misa y a la salida pasar por el quiosco y comprar el tebeo o los tebeos , con la lucha inevitable entre los que quería y los que podía o me dejábamos comprar.
P.- Para ello había una salida: dejarse tebeos entre los amigos
R.- Si, en el colegio los niños comentábamos las novedades, las diferentes series, nos cambiábamos tebeos ….. Era una relación que estimulaba la complicidad y a veces la imaginación, por ejemplo, con el vecino de al lado, pusimos su balcón en mi un alambre de barandilla a barandilla, después hicimos colgar una cesta y dentro ponían los tebeos que nos pasaban de una casa a la otra. Por otra parte yo vivía cerca del Mercado de San Antonio, y cuando lo descubrí ya puedes imaginar que fue la alegría total por las posibilidades que me ofrecía.
P.-Qué tebeos leías ?.
R.- Leer, leía cualquier tebeo, incluso algunos de chicas como los de la espantosa colección Azucena, que no me gustaba nada pero me los tragaba. De los de humor lo que menos me gustaba era el TBO, a mí el Benejam y la familia Ulises no me interesaban, en cambio el Pulgarcito, me atraía más, con sus series fijas; aún recuerdo cuando el año 48 salió la primera historieta de Zipi y Zape, pero tampoco me entusiasmaba. Lo que de verdad me gustaba era la aventura, que saliera un pirata y un vengador, que este fuese enmascarado por que escondía algo, que estuviera enamorado de una chica, que apareciera un malo muy malo, … yo quería novelas, historias cerradas que llegaban en episodios anunciados por la palabra mágica continuará. También estaban los cómics norteamericanos de la Hispano Americana, aunque aquí se publicaba muy mal, faltaba material, viñetas eliminadas, besos deformados, vestidos de señora alargados. De estas series había una que me volvía loco, era el Flash Gordon de Alex Raymond, el autor que a mí más me gustó y que hizo una evolución tremenda desde un dibujo romántico, tocado por el arte ” deco “de líneas suaves, hasta convertirse en una exponente de la forma moderna de la trama y el trazo duro en su época de Rip Kirby. Más adelante incorporé a mis preferencias El Principe Valiente de Hal Foster y Spirit de Will Eisner.
P.-Y de los realizados por autores de aquí?
R.-Yo tenía querencia por el tebeo de las editoriales valencianas, especialmente de Toray. No El Guerrero del Antifaz, sino títulos como El diablo de los mares (1947) y Zarpa de León (1949) de Ferrando. También me gustaba la obra de Ripoll G, por ejemplo El enmascarado de Bagdad (1948)
P.-En aquellos años, es cierto como decías antes de que casi todos los chicos leían historietas, pero también es cierto que se consideraba una especie de género para niños y por eso cuando te cambiaban los pantalones cortos por los largos los tebeos habían ser guardados en el desván y pasar a lecturas más “serias”, generalmente las novelas “de duro”.
R.- Yo no he dejado de leer historietas, pero el hecho de que mis compañeros lo dejaban y yo no, me producía una cierta mala conciencia, como si tuviera un vicio. Incluso, cuando entré en la universidad, a ¡hacer la revolución !, llevaba escondido el tebeo que me había comprado y que por nada del mundo habría permitido que mis compañeros lo viéramos. Esta situación de lectura con culpabilidad duró hasta casi finales de la carrera, cuando un día en casa de un amigos descubrí que tenían un tebeo italiano con artículos sobre Alex Raymond y las historietas de Charlie Brown, era el Linus, una revista de calidad para adultos. De golpe comprobé que ni era un caso único, ni un vicioso, evidentemente me suscribí a Linus. Más tarde aparecería la Gauche Divine con su reivindicación de la historieta como cultura popular …
P. – Entonces, la historieta estuvo muy presente dentro del antifranquismo cultural en Cataluña.
R.- Si, e incluso Enric Sió publicó Lavinia 2016 (1968) en Oriflama y ghola (1970) en Serra D’Or. Por esta época, cuando estaba en la universidad y me tenía que esconder, leí Delta 99 (1968) y descubrí Carlos Giménez. Después con la transición leí la revista 1984, el Comix Internacional y El Víbora
P.- Mientras, te habías ido formando de manera autodidacta una cultura de la imagen dibujada.
R.-Si a diferencia de otros amigos míos, ya de pequeño yo me fijaba en quien escribía el guión y quién era el dibujante, y además continué haciendo mis tebeos durante muchos años.
P.- No intentaste convertir esta afición en una salida profesional, como guionista?
R, – No, no tuve nunca un entorno que me llevara a ello. De todos modos tuve una pequeña experiencia laboral cuando tenía unos quince años. Entonces estuve unos meses ayudando a un dibujante que publicaba en una revista de historietas católica, más bien integrista, llamado Cima. Un día él me propuso que le hiciera un guión de su principal personaje. Lo escribí,  se lo pasé, lo dibujó y se publicó pero sin que apareciera mi nombre como autor. Era un buen dibujante y era buena persona pero no me concedió la gracia maravillosa de tener un guión firmado por mí, aunque mucho más tarde hice el guión literario de las historietas del Digui, digui (1).
P.-De todas las maneras en tu labor de dramaturgo si que has incorporado referencias del mundo de los cómics.
R.- Si, básicamente en dos obras mías: Supertot y Helena en la isla del Barón de Zodiac. Supertot surgió porque en el año 1973 me vinieron a buscar para escribir un musical para el grupo teatral “U de cuc”. Entonces tomé como referencia Superman, pero mezclándolo con el capitán Marvel y el sentido más alegre y paródico que éste tenía. Además decidí que sobre todo la estética debía ser la del cómic, los personajes tenían que ir vestidos de colores de una sola tonalidad, incluso el ritmo a veces se detenía para recuperar el sentido de la viñeta, utilizaba onomatopeyas …. Luego escribí Helena en la isla del Barón de Zodiac. En esta obra hay dos referencias historietísticas, por un lado El Barón de Zodiac es el malo de una aventura de Drago, personaje dibujado por Hogarth, por otro lado la idea de la isla, que se movía y queescondía debajo suyo un laboratorio, salió de una aventura de Flash Gordon de la etapa de Dan Barry.
P.- Es una manera de aunar la afición por la historieta y la pasión por el teatro
R.- Claro, es que para mí, el teatro y la televisión, en general, son palabra e imagen, al igual que la historieta. Y lo que yo siempre he querido hacer, desde que de pequeño dibujaba mis tebeos, es contar historias con imagen y palabra

(1)          Digui, digui … Curso de catalán para no catalanohablantes adultos editado en 1984 por Publicacions de l’Abadía de Montserrat y Enciclopedia Catalana S.A. con la colaboración del Departamento de Cultura de la Generalidad de Cataluña. En ella,Max y Joan Aliu dibujaron la historieta Una hora en blanco con guión de Josep Maria Bernet y Jornet

Pepe Gálvez