Article d’opinió. El sindicalisme útil: fets, no paraules.

Article de Belen López, professora i Delegada sindical de CCOO Educació publicat al Diari de Girona del 22 de maig de 2018.

En un moment en que la paraula diàleg està en boca de tothom i no es veu per enlloc, en un moment en que cotitzen a l’alça les visions del món excloents que polaritzen i fragmenten els interessos,  crec que és imprescindible posar en valor aquelles organitzacions que, com els sindicats de classe, som capaces d’arribar a acords per materialitzar els nostres ideals, és a dir, la millora de les condicions de vida i de treball de la gent, per tal de fer avançar la societat cap a un model de major igualtat i justícia social.

Això és el que ha fet CCOO d’educació signant els acords de juny del 2017 amb la Generalitat,  i els de març del 2018 amb el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública a Madrid. Unes millores que, entre d’altres, han suposat: un increment salarial (d’entre el 6,1% i el 8,8% en els propers  tres anys); una amplia oferta d’oposicions per a docents (prop de 20.000 places en els propers 5 anys, per reduir l’ interinitat del 30%  al 8% i permetre  al personal docent desenvolupar un projecte vital i professional estable);  el reconeixement dels deutes salarials de les pagues de 2013 i 2014;  el cobrament del 100% del salari en nous supòsits d’incapacitat temporal;  i, finalment,  la recuperació de la capacitat negociadora per poder aconseguir la reducció d’hores lectives, el fons d’acció social i el desenvolupament de plans de formació i d’igualtat. Tots aquests acords suposen  l’inici de la recuperació dels drets arrabassats amb l’excusa de la crisi. Com sempre, des de CCOO seguirem exigint i mobilitzant-nos per recuperar-los i continuarem les reivindicacions per
ampliar-los.

La recuperació i dignificació de les condicions de treball del personal docent de Catalunya és la millor manera de dignificar i millorar el funcionament d’un dels tres pilars essencials de l’estat del benestar: el sistema públic d’educació. Un clar exemple d’aquesta relació es fa palesa en la campanya de baixada de ràtios que hem endegat en solitari aquesta primavera. Des de CCOO proposem als grups parlamentaris que, de forma immediata, elaborin la normativa corresponent per tal de reduir les ràtios dels centres educatius que, com a màxim, haurien de ser de 20 alumnes a infantil i primària, de 25 a secundària obligatòria i de 30 a la postobligatòria, amb tots els desdoblaments necessaris per garantir l’atenció a l’alumnat. Aquestes ràtios no només milloren les càrregues de treball del personal docent sinó que  representen la mesura més efectiva
per incidir en la qualitat educativa, perquè permet d’una manera efectiva una atenció més personalitzada. En conseqüència, ajuda a implementar una veritable escola inclusiva, el gran repte que té l’Educació al nostre país i que no és en absolut viable si no es comença per aquest primer pas.

Ara és el moment de passar a l’ofensiva, perquè ara es torna a generar riquesa i aquesta també ha d’arribar a les butxaques dels treballadors i les treballadores.  Per aconseguir-ho cal mobilitzar-se, cal canviar la correlació de forces, cal que siguem més i que estem més convençuts i convençudes en la defensa dels nostres drets i d’un repartiment més just d’aquesta riquesa que genera el nostre treball. Però aquesta energia transformadora només serà útil si la podem plasmar en acords concrets que tinguin afectació en el dia a dia de les persones.

Perquè ara tenim l’oportunitat, l’any vinent hi haurà el procés d’eleccions sindicals a l’administració pública i també a l’ensenyament  i no hi ha fet amb més radicalitat democràtica que participar en un procés on els propis treballadors i treballadores tenim la capacitat de transformar la nostra realitat mitjançant la negociació col·lectiva de les nostres condicions laborals, mitjançant acords, en els espais de negociació que ens són propis: la mesa sectorial, amb el Departament d’ensenyament, i la Mesa de la Funció Pública, amb la Generalitat de Catalunya.  El personal docent no podem girar-nos d’esquena a aquest fet, com si això fos una cosa dels sindicats i no ens interpel·lés a nosaltres. Està a les nostres mans canviar les coses, la resignació no ens ha beneficiat mai. Caldrà doncs, que el personal docent de Catalunya valori els acords esmentats més amunt i esbrini qui els ha signat i qui no, i finalment, decideixi quin sindicat representa millor els seus interessos. És el moment del sindicalisme útil. Fets, no paraules.