Text íntegre de Manuel Vàzquez Montalbán per a l’exposició Barcelona en el cómic del Saló del Còmic del 1988
Al final s’ho creurà. S’està insistint tant en el caràcter de ciutat nuda omnipresent als estudis d’artistes i escriptors, que Barcelona s’ho creurà, com aquelles noies adolescents que no poden fer un pas sense que els tirin amoretes o aquelles dones madures sobre les que cauen les floretes com maons des de les bastides o se’ls fiquen sota les faldilles des de les rases de la ciutat en obres. Però és cert que facis el balanç que facis en tot sistema de representació o de revelació que poguem ficar en una branca de la cultura, apareix Barcelona com a matèria. Darrerament s’ha censat quants cops ha posat aquesta ciutat per als escriptors: Cervantes, Gautier, Georges Sand, Carco, Pierye de Mandiargues, Genet, Bourget, Mann, Orwell, Claude Simon, Mario Soldati, Malraux, Henri François-Rey… per a citar només els estrangers i no tots. Com es pot llegir la millor novel.la escrita a Catalunya, sigui en català o en castellà sense llegir Barcelona, que no només apareix com a paisatge i decorat, sinó fins i tot com a matèria dramática fonamental?
I ara, en aquesta revisió del còmic urbà, l’únic còmic possible juntament amb el fantàstic, es comprova un cop més la capacitat de pose que té la ciutat narcissa. I la comprovació ens sorprèn perquè des del dibuix especulatiu de Sió, al neorrealisme de Giménez, passant per aquelles esplèndides mones de pàscua pobra de “La familia Ulises” o els dibuixants d’engonal, aixella i xeringa de l’esplèndida “Víbora”, Barcelona ha estat necessària per a fer versemblable una de les branques culturals que millor han codificat la nostra transició: el còmic, situat a poca distància de la gastronomía i el pic dintre de la tríada capitolina de la cultura de la transició des del franquisme a l’infinit.
Qualsevol que faci l’esforç de revisió de tanta viñeta aplicada a Barcelona descobreix quanta informació i revelació sobre nosaltres mateixos ha anat practicant el còmic sense que gairebé ningú s’adonés. Al còmic li ha perjudicat i li ha beneficiat aquella saviesa convencional que el situa als llimbs on van a parar els gèneres que es neguen a créixer. És públic, i probablement mal sabut, que durant la infantesa lògica es pot llegir tebeus, perque aquell qui de nen no ha hagi llegit tebeus no té imaginació, però aquell qui de gran continui llegint-los és que ha quedat enxampat al laberint de les vinyetes. Per als qui pensen que hi ha un temps per al còmic i el xupa-xup i un altre temps per a les obres completes enquadernades en pell humana i el pastís de peix amb musolina a l’all, será una sorpresa veure com gràcies a aquesta exposició que ens ha muntat Alfons López, els herois de paper s’emparan de la ciutat perquè en part els pertany i han estat testimoniejant-la en una quantitat i amb una qualitat que ha pogut passar desapercebuda davant la ceguesa dels esguards culturalment racistes.
Aquí era el còmic i no precisament als llimbs, representant i revelant vida i història, temps, temps, temps barceloní i essent per tant crònica informal o desencarnada, totes dues coses alhora gràcies a la còpula de la ironia que el guionista i el dibuixant sempre han adreçat en primera instància envers ells mateixos. Fills d’un déu creador aparentment menor, en aquesta exposició revelen la musculatura d’un gènere només aparentment menor. De vegades cal engegantir el que és obvi per a que es vegi. Que aquesta exposició aconsegueixi que els barcelonins sàpiguen quant li deuen al còmic: la revelació del puntillisme d’una complexa identitat.
Manuel Vázquez Montalbán
