DES DEL SILENCI. Article d’opinió d’Aran Clemente, CCOO Educació

Silenci. Paraula que evoca un gran espai buit. Potser un buit pendent de ser omplert o potser un buit que algú ha deixat expressament per cridar l’atenció, potser jo mateix.

Ara que des del silenci m’escoltes no tinc més remei que agrair-t’ho ja que ara que no parla ningú ens adonem mútuament que hi som.

Em presento: 

Puc ser el teu enllaç o delegat sindical. Ben carregat d’il·lusió per posar el meu granet de sorra per millorar la societat. Carrego i distribueixo documents que han estat el.laborats per un gran equip de persones que aspiren a millorar les condicions laborals i socials. Metro, autobús, a peu, puntualment amb vehicle privat quan la urgència ho demana. Tots els recursos i esforços per acostar-nos a tu: persona treballadora. 

I tornem on érem. El silenci és virtut en la societat del soroll i pausa necessària. Si parlem d’una aula sens dubte. Si parlem d’una sala de mestres o professors indubtable. 

I m’hi trobo sovint. Un silenci que pot actuar com a detonant d’una conversa o pot restar inamovible i perdre l’oportunitat d’intercanviar mots, impressions i per tant de conèixer-nos i qui sap si d’ajudar-nos mútuament.

El silenci que em regales quan entro i saludo pot ser interpretat de moltes formes i maneres però de ben segur que alça un mur entre qui vol ajudar i qui pot ser ajudat. Paradoxal situació. És una experiència que massa sovint es repeteix en l’acció sindical de CCOO i de ben segur en altres organitzacions sindicals. Què fem doncs?

Un alumne pot aprendre i enriquir-se tot sol? I una persona docent?

Algú que silenciada la seva identitat ja fa massa temps elevava la professió docent a quelcom diferent a la de qualsevol altre treballador/a; ens va situar en la mal anomenada classe mitjana on sembla ser no es pateixen desigualtats.

No tenim prou eines per revertir la situació que situa al mestre o professor en una posició d’exposició constant de l’opinió pública, sense pràcticament reconeixement per part de l’Administració i per si fos poc sota la constant sospita de que qualsevol forma d’organització per la millora de la seva situació laboral i social és contraria als interessos generals de la comunitat.

I és que a l’altre costat hi trobem una xarxa ben organitzada de poder que impulsa una idea: Els sindicats són paradisos per vividors. Gent que no vol treballar. Que s’amaguen darrera unes sigles per fer veure que es preocupen per tu però que ni de bon tros ho fan. De debò ens creiem això? No serà que 4 vividors ens han convençut d’aquesta farsa? Com a tot arreu… sempre hi ha de tot però trobo molt injusta la visió construïda entorn a les organitzacions sindicals.

Ja n’hi ha prou. Cal deixar ben clar que les organitzacions sindicals van néixer per defensar els drets dels treballadors i treballadores i CCOO n’és un exemple viu.

Els hem assolit els drets? N’hem perdut algun els darrers 10 anys? Qui se n’ha beneficiat? Potser la majoria silenciosa? o potser Tu?

Doncs un cop més el silenci com a protagonista:En aquesta ocasió el silenci del col.lectiu que acredita aquesta visió i l’alimenta de forma indirecte.

Cal alçar la veu. Visualitzar en cada acció que fem individualment com a treballadors i acompanyats pels delegats i delegades una oportunitat per fer d’altaveu de situacions que tots coneixem en menor o major mesura: discriminació per gènere, procedència, estatus…males pràctiques en l’estil de direcció, amenaces i/o coaccions. Fins i tot abús embolcallat del pretext de del caràcter vocacional de la nostra feina. Treballem per guanyar un salari que ens permeti viure dignament i si a més ens agrada fantàstic però que no confonguin ni ens ofeguin més!

O passem a l’ofensiva organitzada i compromesa o el pes del silenci acabarà d’enmudir la veu que sempre han reivindicat tantes generacions abans que nosaltres. No ens abandonem. Trobem-nos. Escoltem-nos