Aquesta és la història trista i malauradament real d’en Nico (nom fictici), un adolescent de 16 anys que després de patir assetjament continuat per part d’un grup de companys, per la seva condició de gai, ha intentat treure’s la vida. No podia aguantar més: la por, l’angoixa, els nervis, l’ansietat, la vergonya de sentir-se “diferent”, les burles constants, les mofes, els insults, les amenaces, les agressions sense fi, el grup esperant-lo a la sortida de classe per clavar-li una pallissa… tot plegat ha pogut més que ell. La situació era ja insostenible. I veure que cada dia anava tot a pitjor l’ha fet enfonsar en un estat constant d’insomni i en una greu depressió que ha convertit això que nosaltres anomenem “institut de secundària” en el seu particular infern personal. L’altre dia va prendre la decisió que l’ajudaria a fugir del seu calvari. L’altre dia es va intentar suïcidar prenent tres caixes senceres de medicaments. La rapidesa d’actuació de la seva família i dels equips mèdics van poder evitar que en Nico morís. Després de la rentada d’estómac ha estat ingressat tres setmanes, completament aïllat del món, sense telèfons, ni internet, sense cordons a les sabates, vigilat constantment per un equip d’especialistes i psicòlegs que l’estan ajudant a tirar endavant.
Aquest és un altre cas del que s’anomena bullying escolar per homofòbia. Lesbianes, gais, bisexuals i transexuals, per molt que pesi dir-ho, encara continuen essent assetjats a l’escola per la seva orientació sexual. L’escola encara no ha estat capaç de resoldre el fet homosexual. Tots –sobretot els i les professionals de l’educació– hem de ser plenament conscients que això està passant, que els casos s’estan multiplicant i que cal posar tots els mitjans necessaris de prevenció des dels centres, per tal de conscienciar els alumnes i sensibilitzar-los en la diversitat d’opcions sexuals. Els centres d’ensenyament al cap i a la fi són també administració pública i han de vetllar pels drets constitucionals de tots els ciutadans, inclosos els seus alumnes menors.
He estat llegint amb atenció un estudi que es va publicar el setembre passat anomenat Acoso escolar homofóbico y riesgo de suicidio en adolescentes y jóvenes LGB. En aquest informe es presenten els resultats de la investigació duta a terme sobre assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi en adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals. La publicació completa la podeu trobar fàcilment per internet. La realització de l’estudi ha estat portada a terme de forma desinteressada per l’Àrea d’Educació de la FELGTB i la Comissió d’Educació de COGAM dins de les línies d’investigació que duen a terme, entre altres motius, per lluitar contra l’assetjament escolar per orientació sexual o identitat de gènere al nostre país. És interessant veure estadístiques i casos diversos. I la primera pregunta que em ve al cap és: ¿Com és possible que fins el 2012 encara no s’hagi mostrat una autèntica preocupació per la sort de tantes i tants adolescents que viuen, segons expliquen ells a qualsevol que els vulgui escoltar, en la por, en la negació del seu jo, en l’angoixa de ser descoberts, en l’assetjament, en la violència? Què passa amb el present i el futur de tots aquests milers de nois i noies? És bestial tot plegat. M’han cridat l’atenció els dos tipus de violència més usuals i, evidentment, esgarrifosos: la verbal (burles, imitacions, insults; sabíeu que “maricón” és encara l’insult més freqüent en les discussions entre els escolars?) i la social (rebuig, aïllament, joves a qui no es deixa participar, que han rebut pallisses, que han estat víctimes d’agressions sexuals, que han rebut cops o empentes, sense oblidar altres mitjans per fer mal com internet amb les xarxes socials o mitjançant el telèfon mòbil).
José Mellinas, president de l’Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes, reconeixia fa un mes aproximadament que malgrat que hi ha molts joves que estan vivint la seva homosexualitat al col·legi amb completa normalitat, és cert que continua havent-hi massa històries d’assetjament i d’angoixa.
El Departament d’Ensenyament ja ha fet part dels deures incloent de forma transversal el tema homosexual en els currículums d’algunes matèries, com per exemple les socials o l’educació per a la ciutadania. Els projectes de convivència de centres que estan en marxa en uns 3000 col·legis n’és una altra mostra. Tot i així, des de CCOO creiem que la formació dels professors i professores és bàsica i importantíssima per a treballar correctament el fet de la diversitat i les identitats sexuals. La prevenció de l’homofòbia abordada en els cursos de formació en coeducació impartits a professors, responsables de biblioteques i membres dels centres de recursos pedagògics és un bon començament. Però continua sense ser suficient. Ens cal una major preparació en tot el protocol per a la detecció i l’abordatge de l’assetjament escolar posat en marxa fa un temps pel Departament. Ens falta més “rodatge”. És evident, segons l’estudi, el fracàs del sistema educatiu a l’hora de protegir aquests joves. “El pitjor de tot –manifestava un jove que ha patit aquest tipus d’assetjament– és assumir que la normalitat era aquest tipus de vida i ser conscient, quan ets gran, que t’han robat l’adolescència i els somnis de quan ets jove”. I això els i les mestres no ho podem consentir de cap de les maneres.
Em deia un amic gai l’altre dia pel xat del facebook, quan li comentava la redacció d’aquest article, que “trobar iguals amb qui compartir i no sentir-se aïllat” era una bona manera de començar a sortir d’aquest infern on es troben tots aquests adolescents. Jo tan sols vull dir-te una cosa, Nico: la vida és meravellosa i sempre, sempre, torna a sortir el sol. I per solidaritat amb tu, aquest any no em penso perdre la desfilada del 29 de juny dins dels actes de la Pride 2013 a Barcelona. No hi he anat mai. Valdrà la pena.
Si el amar libremente es pecado he pecado libremente por amar? “Crónicas de un Gay” (El Barrio)
David Pérez
Sindicat d’Educació de CCOO Comarques Gironines
 organitzaran els “27 Encuentros Estatales LGTB” a Catalunya){kind=link}