Tinc por, por de tornar-me indiferent, por que allò anormal, per habitual, se’m faci quotidià, por a no saber qui està més boig, si el món o jo mateix. Però, per sort, em sembla, que encara no estic immunitzat, i em sorprenc i m’enrabio quan m’adono de situacions injustes. Per això, hem d’estar alerta. Últimament la subtilesa del canvi és d’una naturalesa tal que no ens n’adonarem i estarem treballant com a esclaus i a sobre agraïts. El valors del liberalisme capitalista més cruel s’han rentat la cara, vénen d’amagatotis i s’imposen sinuosament, sense que ens n’adonem. Coses que fa uns anys serien impensables, avui, no només s’accepten, sinó que s’admeten com l’única solució possible i viable.
Des que el món és món, però segurament més des de la Revolució Francesa, uns ideals han estat els valors que calia seguir i aconseguir. La fraternitat ja s’ha perdut fa temps, però una mala interpretació del concepte de llibertat ha apaivagat el que fins fa poc era l’objectiu: justícia i igualtat.
Com a delegat de CCOO d’Educació m’adono d’això en el meu àmbit i us posaré uns exemples. Fins fa poc, arribar a treballar de docent en la funció pública era una qüestió de mèrit. Estudiaves en unes condicions relativament equivalents, amb beques i esforç et treies una carrera, i amb voluntat, al final, podies aprovar unes oposicions de docent a partir d’uns criteris objectius i clars, i un procés democràtic. Ara, en l’ensenyament, les coses van canviant, subtilment, com us he dit abans.
El centres comencen a estar segregats, el Departament d’Ensenyament els classifica i els puntua, i la Lomce donarà recursos en funció dels resultats. Si a això hi sumem la disminució d’inversió en educació, l’augment de ràtios i que els docents tenen menys temps per fer més feina, veiem que no tots els estudiants partiran des de les mateixes condicions. A més si aquests arriben a la universitat es trobaran amb el 3+2, que resumint és el que em va comentar un bon amic: “El meu fill? Té una mitja d’excel•lent a la universitat, però no li puc pagar el màster per molta beca que aconsegueixi… Amb cinquanta anys, on vols que jo trobi feina?”. Aquestes paraules marquen la realitat del nostre país en aquest moment: la manca d‘oportunitats. A aquells que les podrien tenir i a aquells que ja no les tindran per un futur incert i de crisi. Adéu a la igualtat d’oportunitats.
I si malgrat tot i això, encara et vols dedicar a la docència, hauràs d’acatar més coses. Primer, si treballes a la privada les condicions són les que són, i si reclames els teus drets i/o acudeixes a sindicats decidits a lluitar, com CCOO, tens tots els números perquè no et renovin el contracte. I si treballes a la pública, esperem que no et toqui un director o directora que es cregui gestor de personal, perquè si creus que l’escola és un projecte a decidir democràticament per la comunitat educativa i ets una veu crítica amb el sistema que s’està imposant, el director/gestor tindrà el poder de no renovar-te (si ets provisional o interí) o de no elegir-te en l’entrevista dels nous sistemes d’elecció de substitucions, ja que encara que els mèrits se’t comptaran, l’entrevista tindrà un paper crucial. Així que bona cara i la boca tancada.
Com deia Bertolt Brecht “Quins temps seran aquests en què vivim que hem de defensar les obvietats”. Bé per als que defensem el que defensem, perquè un 65% d’abstenció mitjana en les últimes eleccions sindicals demostra que els docents s’han deixat convèncer que la lluita (sindical) no serveix, i la majoria prefereixen ser corporativistes abans que adonar-se que la unió fa la força. El camí és llarg i costerut, però com diu la cançó, feta famosa per Ana Belén: “Solo le pido a Dios, que lo injusto no me sea indiferente, que la reseca muerte no me encuentre, vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.
David Taranilla
Secretari d’Organització de la Federació d’Educació de CCOO de les Terres de Lleida
