Article publicat al diari SEGRE. No anem bé, senyora consellera.

Article publicat al diari SEGRE  

No anem bé, senyora consellera

Pere Sánchez
Delegat i permanent de CCOO d’Educació de pública de les terres de Lleida

Després d’escoltar la roda de premsa de la consellera Irene Rigau valorant l’inici del curs escolar, tinc la impressió que la senyora consellera pensava: “Som molt bons, som els millors i encara diria més: sóc la millor”. Acte seguit, la consellera d’Ensenyament hauria pogut fer-se petons i demanar els aplaudiments dels assistents. De la mateixa manera que buscava el seu assentiment quan els preguntava: “De què depèn el rendiment dels alumnes: de la ràtio o del professor o professora?”. I tot amb aquell to de setciències i sense que el color de la cara li canviés gens ni mica.
A veure si ho pot entendre, senyora consellera. No cal que ens recordi, sempre que té un micròfon davant, la poca capacitat i formació dels professors i professores. Tampoc cal que reconegui el fet que la reducció dels pressupostos en educació ha repercutit de manera negativa en la nostra feina. I és per això que ens ha castigat fent-nos treballar més hores i negant-nos el dret que se’ns retorni tot allò que ens ha robat. En canvi, segueix escampant de manera sibil·lina la cançoneta que els treballadors i treballadores de l’ensenyament català vivim massa bé.
Miri, senyora Rigau, el pressupost actual de la Generalitat per a l’ensenyament és un 16,6% inferior al del 2011. La crisi ha fet mal i podria justificar (?) aquest descens. Però si a l’inici de la crisi s’hi dedicava el 16,35% del pressupost de la Generalitat i ara aquest percentatge és del 13,65%, com s’entén que diu que el Govern dóna la màxima prioritat a l’educació?
Parla del mite de les ràtios. Mite? Amb les seves dades, entre 200.000 i 250.000 alumnes de l’ensenyament a Catalunya estan en aules que superen les ràtios que el mateix departament i el ministeri estableixen. Això li sembla acceptable? Els docents hem de tractar la diversitat de l’alumnat del grup-classe dins d’una escola inclusiva. Això implica tractar les necessitats educatives especials, l’atenció a la diversitat, les adaptacions curriculars individuals… A la pràctica, dins del mateix grup-classe, en el mateix espai i en el mateix temps, tots aquests alumnes conviuen i els docents hem de preparar una classe per a tota aquesta diversitat cada dia. I no un dia, sinó cada dia. I no a un grup, sinó a tots els grups. I no a un curs, sinó a tots els cursos. Sense oblidar que no sempre s’imparteix una sola matèria i que no és estrany trobar professors i professores que imparteixen matèries de les quals ni tan sols tenen l’especialitat.
I la tutoria? Uns 25-30 alumnes, amb una hora de tutoria per grup-classe, a més d’una hora per a la tutoria individual i una altra per entrevistar-se amb els pares en el millor dels casos. Amb aquest temps, a més, cal fer tasques de control d’assistència, localitzar pares, buscar un moment per coincidir amb el psicopedagog o psicopedagoga del centre per tractar un tema complicat, buscar la col·laboració de la TIS (tècnica d’integració social), que només ve dos dies a la setmana perquè va a dos centres i tampoc no dóna l’abast…
Parlem dels interins, interines, substituts i substitutes? Per si no ho sap, són docents amb les mateixes tasques que la resta. Molts han entrat a l’aula el mateix dia que l’alumnat, sense poder-se preparar res i jugant-se, amb la seva capacitat de transmetre seguretat davant dels alumnes, el seu futur amb el grup (i si no surt bé el primer dia, quedaran catalogats com a presa fàcil).
Parlem dels tècnics i tècniques d’educació infantil o d’integració social? De l’increment de la dotació? Sí, però insuficient per dur a terme l’educació inclusiva que vostè mateixa predica. Parlem dels monitors i monitores de lleure, que han externalitzat en benefici de no sabem qui o què? O si vol parlem dels directors i directores (directius) professionals, que podran ser grans gestors i mediocres docents, però que tindran un claustre subordinat i sense paraula.
Ai, no! Que no vol parlar amb nosaltres! Parla d’un gran pacte per l’educació, però… amb qui pactarà? Amb tothom excepte amb els docents?
Per a vostè tot va bé! Els pressupostos segueixen per sota de la mitjana dels països que sovint posem de referència. I nosaltres, el professorat, el personal laboral, els vetlladors i vetlladores i tots els que eduquem, hem de fer més amb menys.
Jo també comparteixo el somni d’un país millor. I serà millor si els que el governen, en el futur, aposten per l’educació com a pilar fonamental de progrés. I, sincerament, senyora Rigau, les seves posades en escena, les seves declaracions i el seu constant delegar les culpes en els professors i professores o en l’Estat central fan que els somnis esdevinguin malsons. Però els que eduquem, tots, tornarem a educar, tot i que també entenc que a vostè li costi recordar què se sent dins d’una aula. De quants anys parlem, senyora consellera?