Apocalíptiques
La Rosa es mira les mans mentre és a la dutxa. Contempla la pastilla, d’un groc esvaït; les bombolles que regalimen braç avall, com la petita bromera que a vegades s’escola de la seva boca poc discreta. Els seus pits encara són bells; cuixes avall, els peus d’ungles sorprenentment ben tallades. Amb prou feines ha fet els quaranta, però el llampegueig dels seus ulls grisos és humit i estrany. Pren i mulla la tovallola, abans d’abocar-la com una nevada damunt del seu cap. Perd l’equilibri, i dubta, abans d’aguantar-se a la paret.
La Rosa és mestra. S’ha llevat d’hora, perquè el camí cap a l’escola se li fa més llarg cada dia que passa. Recorda com fa pocs anys el seu cos àgil lliscava escales avall i travessava els carrers sense dubtes. Després de la mort de la mare, però, alguna cosa va espurnejar dins el seu cervell. Va sentir la interrupció dels gestos, petites intermitències entre la voluntat i el fet, obrir la porta, decidir. Els mesos van convertir aquests actes en llacunes o deserts per travessar. Es perdia. Agafar dolçament la mà d’un nen que de cop la mira, espantat, i crida de dolor. Torna a mirar la mà, buida i vermella, i el nen que corre plorant. Camina pels carrers i es colpeja el cap amb les branques dels arbres. Li costa decidir amb quin peu començar a baixar les escales.
No és l’únic cas de la família, però ella era ben normal. Fins i tot quan la seva parella va deixar-la, mai no va pensar que aquests detalls hi tinguessin res a veure. Són detalls, caigudes, oblits, i tampoc no és motiu perquè de cop t’obrin un expedient i et facin fora de la feina. La inspectora li ho va dir, no tenia res a veure amb ella, però és que els nens necessiten d’algú que estigui bé, ja se sap, hi ha alguna família que s’ha queixat, tot i que diuen que ets molt bona persona, i quan estaràs millor podràs tornar a buscar feina, només cal que estiguis bé, perquè a tothom li pot passar, i ja has anat al psicòleg, oi? perquè necessites un cop de mà, t’ho ha dit també la teva directora, però és que nosaltres no hi podem fer res, ja ho saps, i ella se la mira, amb els ulls grisos i humits, amb la boca mig oberta, gràcies, i tant, ja ho sé que no en teniu cap culpa, perquè ho sento, ja li he demanat perdó a la mare d’aquell nen que no volia espantar, no m’ho pensava que li feia mal, i surt de l’escola.
“El 14,1% de la població de 15 anys i més té risc de mala salut mental (l’11,7% dels homes i el 16,5% de les dones). De la comparació amb l’ESCA 2006 s’observa un augment significatiu de la probabilitat de patir un trastorn mental en els homes, mentre que aquesta probabilitat en les dones es manté estable. El 17,8% de la població de 15 anys i més declara patir algun tipus de discapacitat greu. La freqüència de discapacitat és més alta en les dones (19,9%) que en els homes (15,5%) i augmenta a mesura que els grups són de més edat.” (Enquesta de Salut de Catalunya 2010)
Els darrers anys, fruit de les retallades en educació i en sanitat, el Departament d’Ensenyament ha incrementat la incoació d’expedients a treballadors i treballadores interins, en molts casos persones amb molts anys d’antiguitat que a causa de problemes de salut física o mental sobrevinguts han perdut facultats per dur a terme la seva feina. Sense tenir en compte la Llei de Prevenció de Riscos Laborals no se’ls ha donat suport per adaptar-los el seu lloc de treball a les seves condicions de salut, o en cas que això no fos possible, per assolir la incapacitat permanent.
La Rosa ara sap que pateix un trastorn, que els psiquiatres han diagnosticat. La persistència i el suport sindical davant de l’Administració va permetre que obtingués una incapacitat permanent, i ara, almenys, no ha de preocupar-se per les seves necessitats bàsiques. Hi ha moltes persones que pateixen problemes de salut mental, i no han tingut la mateixa sort. Moltes dormen als caixers automàtics.
Acompanyo la Rosa a l’escala, l’acomiado, i clava la seva mirada en els meus ulls. Em diu que no pot baixar, no sap quin peu ha de posar primer al següent graó. L’agafo fort pel braç, baixem plegats, i són ara els meus ulls que s’humitegen.
 del dimarts, 3 de febrer de 2015){kind=link}