Sobre l’hegemonia de PISA, de Xavier Bonal

Sobre l’hegemonia de PISA, article de Xavier Bonal publicat a @DiariEducacio

La millor manera de restar la pretensió global de PISA és mostrar l’absència de fórmules màgiques vàlides per a tots els sistemes educatius.

Xavier Bonal, 16.06.2014

La carta publicada el passat dia 7 de maig a The Guardian per part de 88 experts acadèmics en contra de PISA com a instrument hegemònic d’avaluació i de política educativa expressa un malestar creixent de bona part de la comunitat educativa amb aquestes proves estandarditzades. El rebuig a PISA d’amplis sectors del món de l’educació és comprensible si tenim en compte que, des del seu inici l’any 2000, les proves PISA han doblat el nombre de països participants i, sobretot, han focalitzat una atenció mediàtica sense precedents pel que fa a l’actualitat educativa.
Els rànquings i les seves evolucions han generat un fort magnetisme en tots els mitjans, i sobretot, han provocat la inquietud de la classe política, especialment preocupada per “no sortir malament a la foto”. Les cinc edicions de PISA evidencien tendències en els resultats educatius que permeten observar si els sistemes milloren o no, i forcen els governants a donar explicacions sobre les seves polítiques. Evidentment, quan les coses milloren no falten les medalles de l’auto-atribució, mentre que els empitjoraments s’externalitzen fàcilment al·legant canvis en la demografia educativa (més presència d’immigrants, per exemple), llegats polítics passats (la LOGSE com a font de tots els mals, per exemple) i d’altres recursos amb elevada creativitat discursiva.
En el futur immediat res fa pensar que PISA deixi de prémer l’accelerador i redueixi la seva hegemonia, tal i com demanaven els experts en la carta adreçada al director de PISA,Andreas Schleicher. Previsiblement, en els propers anys PISA augmentarà tant l’escala com el camp d’avaluació.  L’OCDE prepara en aquests moments el PISA-Development, un instrument d’avaluació especialment adaptat als països menys desenvolupats, el qual evidentment comportarà un increment significatiu de països participants. Igualment, PISA 2015 inclourà per primera vegada l’avaluació de competències socials. Curiosament, davant les crítiques a PISA com a indicador de mesura de la qualitat educativa per basar-se únicament en competències instrumentals, la reacció de l’OCDE és d’expansió i no de contracció. No sabem encara quines com es mesuraran aquestes competències. No hi ha dubte que les crítiques seran moltes i diverses–especialment en aquest àmbit- , però en qualsevol cas, el que és destacable ara és que lluny d’arronsar-se, el projecte PISA respon als atacs amb un pas més que consolida el seu domini com a mecanisme d’avaluació educativa global.
Davant d’aquest escenari, s’obren moltes reflexions sobre: què significa avui PISA com a instrument de política educativa globalitzat, quins riscos i oportunitats reals representa i quines respostes poden ser les més intel·ligents per respondre a la seva hegemonia. És obvi que no hi ha prou espai en aquest post per a tractar totes aquestes qüestions en profunditat. Del que aquí m’ocuparé només és de la ineficàcia de queixar-se a l’OCDE de l’hegemonia que representa PISA o de l’absurd de la lamentació continuada sobre com PISA redueix la qualitat educativa als resultats de les seves proves. Quin sentit té demanar a algú que experimenta cada vegada més poder i capacitat d’influència que ‘afluixi’ i renunciï a la seva hegemonia? Simplement cap ni un. O què s’obté de pretendre ignorar un instrument que, ens agradi o no, rep una atenció mediàtica global i en conseqüència una resposta política gairebé automàtica? Res, perquè l’atenció ja està construïda. Els errors d’aquesta espècie de contra hegemonia espontània són diversos i es deriven de no entendre els factors que expliquen l’hegemonia de PISA. Per què PISA és hegemònic? Vet aquí algunes raons:
  1. PISA suposa el primer instrument científicament rigorós que fa realment possible que unes proves estandarditzades a escala internacional siguin realment comparables. El fet que l’anàlisi se centri en competències i no en el currículum permet una avaluació comparada, aspecte menys consistent en les avaluacions de la IEA (The International Association for the Evaluation of EducationalAchievement) com TIMMS o PIRLS, més centrades en el currículum escolar i no en les competències adquirides. Evidentment, el fet que darrera de PISA hi hagi l’OCDE i no la IEA explica bona part de la força d’aquest instrument, però el focus en competències que són especialment rellevants per al mercat de treball i no en l’avaluació de si un determinat coneixement s’ha après amb eficàcia o no (com fa TIMMS, per exemple), atorga una validesa comparativa a PISA que altres sistemes d’avaluació educativa no tenen.
  2. D’altra banda, més enllà de com s’avaluen els resultats educatius, PISA ha parat molta atenció a incloure una gran quantitat de variables independents que permetin potencialment analitzar els resultats educatius a partir de variables socioeconòmiques, familiars, de sistemes d’organització escolar, pedagògiques, etc. Així, ha concentrat l’atenció no només d’especialistes del currículum o la pedagogia, sinó d’especialistes en ciències socials en general. Economistes, sociòlegs, politòlegs, pedagogs, i altres professionals troben en PISA variables rellevants per investigar relacions entre els resultats i diferents variables. L’hegemonia de PISA es projecta així també en la gran quantitat de publicacions que genera. Els acadèmics, ens agradi o no, també som una important caixa de ressonància de PISA. 
  3. PISA guanya força a mesura que l’agenda educativa global descobreix que cal anar més enllà de l’accés a l’escola i preocupar-se de si els nens efectivament aprenen a l’escola. L’èmfasi de l’aprenentatge en la revisió dels Objectius del Mil·lenni i en la rearticulació de l’agenda educativa post-2015 atorguen a PISA un escenari privilegiat per estendre’s (d’aquí el PISA-Development) i convertir-se en l’instrument que mesurarà l’aprenentatge a escala globa
  4. La classe política és, generalment, extraordinàriament erràtica en el desplegament de mesures i programes. En condicions normals, PISA (juntament amb altres indicis)hauria de ser un instrument que servís per confirmar o matisar si la direcció de la política educativa és adequada des del punt de vista de l’eficàcia i de l’equitat. Però el que succeeix és que els polítics recorren a PISA com a font d’informació per a fer polítiques. Els experts de l’OCDE manifesten que cada vegada més reben demandes dels Estats per a assessorar-los sobre quines polítiques han de dur a terme… per millorar a PISA! PISA es converteix així en l’objectiu i no en el mitjà per a fer polítiques. Esdevé tan potent com a instrument de jerarquització que genera l’obsessió per pujar a la taula de classificació. El cas d’Alemanya, i el seu famós PISA shock de l’any 2000, és un bon exemple ‘això. Els experts de l’OCDE adquireixen així un estatus de consultors i assessors de governs generalment molt despistats sobre quines polítiques dur a terme.
Aquests (i d’altres) factors ens permeten entendre perquè PISA es globalitza i perquè adquireix aquesta dimensió hegemònica. Però la paradoxa de tot plegat és que,objectivament, PISA és un instrument significativament limitat per donar resposta a tants interrogants. És més, els abusos de PISA poden portar a cometre errors flagrants de política educativa. En efecte, no ens falten exemples de governs que s’embranquen en reformes curriculars (quan PISA no avalua currículums), sentències polítiques que menysvaloren els inputs del sistema per entendre els seus resultats i la seva equitat, justificacions de reformes sobre les que PISA no diu res o diu el contrari (com els famosos itineraris de la llei Wert), o atribucions abusives a PISA de determinades virtuts de models educatius (com la tan celebrada autonomia escolar).
De fet, una de les característiques més destacades de les cinc edicions de PISA és la confirmació del caràcter fortament contextual de l’educació i de la quasi absència de relacions estables al llarg del temps entre diferents variables. Un volum de recerca ingent ha estat encara incapaç de confirmar axiomes atribuïbles a tots els sistemes educatius. I és precisament aquí on hi ha un espai per qüestionar l’hegemonia de PISA, en el fet d’evidenciar que no pot donar resposta a tot el que pretén donar resposta, o a tot el que volem que respongui. La millor manera de restar la pretensió global de PISA és mostrar l’absència de fórmules màgiques vàlides per a tots els sistemes educatius.
Un segon mecanisme per qüestionar PISA passa per denunciar els partnerships amb empreses amb clar ànim de lucre per a desplegar determinades parts del procés d’avaluació (la participació de Pearson a PISA 2015 ens alerta d’aquest risc real). Obrir la porta a aquestes empreses genera espais de mercantilització educativa, especialment atractius per a multinacionals interessades en la màxima uniformització de sistemes.
Més que demanar al Sr. Schleicher que afluixi, faríem bé de repensar què hem de fer i com per aturar els riscos reals de PISA
 Xavier Bonal
Professor de Sociologia de la UAB i catedràtic d’Educació. Coautor de ‘L’agenda de la política educativa a Catalunya. Una anàlisi de les opcions de govern (2010-2013)’