Més enllà del decret de plantilles
Font: Educació en càpsules legals (Diari Educació)
El decret de plantilles, que s’ha publicat avui, arrodoneix la trilogia de decrets -autonomia, direccions i plantilles- sobre el que es construeix el nou model d’escola pública catalana.
Segurament l’escola pública ha entrat en una fase en la qual es dirimeixen qüestions que van més enllà de tots aquests decrets. La configuració de plantilles no és només una qüestió de tècnica organitzativa. És també l’expressió del tipus d’escola que es dissenya i del tipus de titularitat que li va bé.
El nou model de plantilles es legitima, sobretot, per la voluntat de construir uns centres més autònoms i unes direccions més fortes. Els canvis s’apuntaven ja a la LOE, però eren canvisque no qüestionaven els quatre eixos centrals sobre els que pivotava el sistema: la titularitat dels centres públics majoritàriament en mans de l’Administració educativa; el protagonisme de la comunitat educativa en les grans decisions; unes direccions que responien bàsicament a la voluntat d’aquesta comunitat educativa; i unes plantilles conformades d’acord amb criteris objectius, basades en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat amb què s’han de cobrir els llocs a les Administracions Públiques. El significatiu de la nova fase no és tant que els centres siguin més autònoms i les direccions més fortes sinó que trontollen els quatre eixos sobre els que pivotava el sistema. L’escola pública comença a tenir una altra cara. Era una de les grans apostes de la LEC a la qual s’abonat la LOMCE. Veiem quina és aquesta cara.
Una de les preocupacions de la LEC era treure la titularitat dels centres públics de l’Administració educativa. No importava cap on treure-la sinó treure-la. Es va parlar de gestions indirectes i de consorcis, de vegades no tancats a tercers i de vegades sí, però la idea incorporada a la Llei (DA 25ª) va ser finalment la de promoure reformes legislatives per a poder crear un ens instrumental per a la gestió del conjunt de centres públics de la Generalitat. La LEC no podia anar més lluny perquè aquesta decisió, avui per avui, no era només en mans catalanes, però la proposta segueix allà, suposadament a l’espera d’un millor moment. El referent era el model sanitari i, concretament, la figura de l’ICS que, entre altres, ha facilitat la segregació d’altres instruments autònoms més petits i amb fisonomia més privada. Una gestió de plantilles amb maneres menys públiques també encaixa millor amb titularitats que també ho siguin menys de públiques.
La LEC també estava lligada per la legislació orgànica i bàsica de l’Estat també a l’hora de resituar a la baixa la comunitat educativa en els centres. Es va fer el què es podia i es va aprofitar la via dels projectes de direcció per conformar al seu voltant unes direccions més autònomes dels centres i amb eines pròpies al seu abast, amb menys dependència de la comunitat educativa. No es podia anar més lluny. Ara sí s’hi ha anat, sense moure un dit. La LOMCE ha despullat els consells escolars de totes les facultats decisòries que ara assumeixen les direccions. La conformitat dels gestors del model català amb la mesura sembla clara. Quan són sòlides les raons per entendre que aquests preceptes de la LOMCE són inconstitucionals -com així ho ha entès el propi Consell de Garanties Estatutàries i alguna comunitat autònoma que també ha recorregut la Llei- des d’instàncies catalanes s’ha optat expressament per excloure aquest motiu d’inconstitucionalitat del recurs.
Es consoliden, doncs, unes direccions més autònomes de la comunitat educativa dels centres ja que aquests, amb la LOMCE, ja no són determinants en els processos de selecció, i els consells escolars han perdut les facultats decisòries que els permetien servir de contrapès. La LEC ja havia aprofitat totes les esquerdes que li oferia la legislació estatal, educativa i de funció pública, per instaurar un nou tipus de direcció amb més poder a les seves mans, sobretot en matèria de personal, més semblant a un titular de centre privat que no pas a un director de centre privat. Ara la LOMCE, aigualit el lloc de la comunitat educativa, també els permet anar més lluny.
El decret de plantilles, el tercer decret de la trilogia, també apura la jugada. Condicionants de la legislació estatal varen obligar a la LEC a deixar només apuntada la previsió d’uns cossos propis de funció pública docent i a introduir molt tímidament la possibilitat de contractació laboral del personal docent. Però on es va esplaiar va ser en la conformació de les plantilles dels centres que, ara, el darrer decret desplega. L’objectiu era que la provisió de llocs de treball s’ajustés el màxim possible a les necessitats dels centres i a les especificitats que resulten de l’exercici de la seva autonomia. És un objectiu que no trenca cap model sinó que l’enforteix i millora. La realitat, però, conté algunes ombres. Parlar d’autonomia de centres no deixa de ser un eufemisme avui quan les grans decisions que dibuixen l’autonomia estan concentrades en les mans d’unes direccions cada vegada més passavolants en els centres, cada vegada més autònomes dels centres.
La confecció de bona part de les plantilles depèn bàsicament del que diguin aquestes direccions. És com si els criteris massa objectius fessin nosa, com si el professorat que accedeix als centres per la via ordinària, sense intervenció de les direccions, entrés per una porta falsa i la seva implicació en els centres hagués de ser menor. En certa manera les decisions sobre plantilles s’unipersonalitzen. Potser aquesta sobrecàrrega de responsabilitats en matèria de personal acabi empantanant a directors i directores. Potser ens estarem confonent de titularitat abans d’hora.
_){kind=link}