LA LOMCE O “EL COLOSO EN LLAMAS”
És possible que el gènere catastròfic no sigui cinema de primera divisió. Sol tenir, llevat
d’honroses excepcions, guions molt lamentables i, per contra, extraordinaris efectes
especials. No obstant això, són pel·lícules més que entretingudes i abasten les
desgràcies més diverses: des de catàstrofes naturals de tota mena, virus
assassins, animals que es tornen bojos, asteroides que amenacen la terra,
incendis, avaries, xocs … Gairebé res no es resisteix a les nostres ganes
d’acció. Si hagués de quedar-me amb una d’aquestes pel·lis –que, per cert,
m’encanten– sens dubte m’hauria de remuntar a l’any 1974: El coloso en llamas (Towering Inferno). L’argument ja el coneixeu
sobradament. I el final especialment reflexiu, la conversa entre el cap de
bombers (Steve McQueen) i l’arquitecte del gratacels (Paul Newman) on el primer
diu al segon: “Encara hi ha hagut sort. Els morts no arriben a dos-cents. Un
dia d’aquests en moriran deu mil en una d’aquestes rateres. I jo seguiré empassant-me
fum i traient cadàvers fins que algú ens consulti per construir-los…”. Nos us
podeu imaginar el munt de vegades que he fet servir en les meves xerrades en
els centres de treball aquest símil per referir-me a la tossuderia dels
diferents governs de l’Estat en els darrers quaranta anys, independentment del
seu color polític, d’anar redactant i imposant lleis educatives, la majoria de
vegades “cuinades” en despatxos, sense comptar en absolut amb els primer actors
que teòricament les han de dur a bon port i fer-les, en definitiva, efectives:
els i les professionals de l’educació.
d’honroses excepcions, guions molt lamentables i, per contra, extraordinaris efectes
especials. No obstant això, són pel·lícules més que entretingudes i abasten les
desgràcies més diverses: des de catàstrofes naturals de tota mena, virus
assassins, animals que es tornen bojos, asteroides que amenacen la terra,
incendis, avaries, xocs … Gairebé res no es resisteix a les nostres ganes
d’acció. Si hagués de quedar-me amb una d’aquestes pel·lis –que, per cert,
m’encanten– sens dubte m’hauria de remuntar a l’any 1974: El coloso en llamas (Towering Inferno). L’argument ja el coneixeu
sobradament. I el final especialment reflexiu, la conversa entre el cap de
bombers (Steve McQueen) i l’arquitecte del gratacels (Paul Newman) on el primer
diu al segon: “Encara hi ha hagut sort. Els morts no arriben a dos-cents. Un
dia d’aquests en moriran deu mil en una d’aquestes rateres. I jo seguiré empassant-me
fum i traient cadàvers fins que algú ens consulti per construir-los…”. Nos us
podeu imaginar el munt de vegades que he fet servir en les meves xerrades en
els centres de treball aquest símil per referir-me a la tossuderia dels
diferents governs de l’Estat en els darrers quaranta anys, independentment del
seu color polític, d’anar redactant i imposant lleis educatives, la majoria de
vegades “cuinades” en despatxos, sense comptar en absolut amb els primer actors
que teòricament les han de dur a bon port i fer-les, en definitiva, efectives:
els i les professionals de l’educació.
En aquest país l’educació no ha estat
considerada mai un tema d’estat. Mai no hi ha hagut un autèntic pacte educatiu
amb prou seriositat i sostenibilitat en el temps. L’educació ha estat i és un
tema de partits polítics. I cada vegada que mana l’un o mana l’altre es fa un
redactat diferent, ja sigui nou o ja sigui amb les variacions que el color de
torn cregui convenients. I sempre, sempre, sense comptar amb els mestres i professors,
en definitiva els autèntics entesos sobre la matèria, que de manera sistemàtica
fem de convidats de pedra o d’actors sense frase en una obra no pensada mai amb
nosaltres ni per a nosaltres. I coincideixo totalment amb l’exdirector general
de la UNESCO,
Federico Mayor Zaragoza, quan diu que
l’educació, la salut i la ciència haurien de quedar fora dels partits polítics,
que no es pot acceptar que siguin de dretes o d’esquerres i que la geometria
política no hi hauria de caber en aquests temes…. I, malgrat això, quan
de tant en tant apareixen en premsa els resultats dels informes PISA, els
estudis de la Fundació
Bofill o els mateixos resultats de les diferents proves
avaluatives del Departament, aquests mateixos polítics, en un acte sublim de
cinisme i d’hipocresia, es porten les mans al cap, prometen corregir les
errades del “sistema” i, fins i tot, s’atreveixen a qüestionar la mateixa praxi
docent. Incomprensible, pervers i malvat tot plegat.
considerada mai un tema d’estat. Mai no hi ha hagut un autèntic pacte educatiu
amb prou seriositat i sostenibilitat en el temps. L’educació ha estat i és un
tema de partits polítics. I cada vegada que mana l’un o mana l’altre es fa un
redactat diferent, ja sigui nou o ja sigui amb les variacions que el color de
torn cregui convenients. I sempre, sempre, sense comptar amb els mestres i professors,
en definitiva els autèntics entesos sobre la matèria, que de manera sistemàtica
fem de convidats de pedra o d’actors sense frase en una obra no pensada mai amb
nosaltres ni per a nosaltres. I coincideixo totalment amb l’exdirector general
de la UNESCO,
Federico Mayor Zaragoza, quan diu que
l’educació, la salut i la ciència haurien de quedar fora dels partits polítics,
que no es pot acceptar que siguin de dretes o d’esquerres i que la geometria
política no hi hauria de caber en aquests temes…. I, malgrat això, quan
de tant en tant apareixen en premsa els resultats dels informes PISA, els
estudis de la Fundació
Bofill o els mateixos resultats de les diferents proves
avaluatives del Departament, aquests mateixos polítics, en un acte sublim de
cinisme i d’hipocresia, es porten les mans al cap, prometen corregir les
errades del “sistema” i, fins i tot, s’atreveixen a qüestionar la mateixa praxi
docent. Incomprensible, pervers i malvat tot plegat.
I des de la política no s’aprèn, o no es vol
aprendre, o no hi ha cap interès a aprendre que això és així. Ens equivoquem
una vegada i una altra. Això em recorda l’Odissea i el mite de Sísif, que va
ser obligat a complir el seu càstig, que consistia a empènyer una pedra enorme
costa amunt per una vessant costeruda, però abans que arribés al cim del turó
la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de començar de nou des del
principi, una vegada i una altra. I per a mostra un
botó. La LOMCE
(Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa)
del ministre Wert serà la 13a reforma del sistema educatiu espanyol.
aprendre, o no hi ha cap interès a aprendre que això és així. Ens equivoquem
una vegada i una altra. Això em recorda l’Odissea i el mite de Sísif, que va
ser obligat a complir el seu càstig, que consistia a empènyer una pedra enorme
costa amunt per una vessant costeruda, però abans que arribés al cim del turó
la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de començar de nou des del
principi, una vegada i una altra. I per a mostra un
botó. La LOMCE
(Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa)
del ministre Wert serà la 13a reforma del sistema educatiu espanyol.
I estem exactament en les mateixes. En el
darrer esborrany d’avantprojecte veiem que es torna a redactar una llei que
atenta, claríssimament, contra la professionalitat dels i les mestres. S’aprova
una llei sense acord unànime i ve imposada des d’una majoria absoluta al
parlament. No és bo per a cap país que lleis de tanta importància s’aprovin
sense consens, sense negociació, sense participació i aplicant el rodet una
vegada i una altra. Des de CCOO tenim clar que la LOMCE significa una
involució clara del model educatiu, un canvi en la direcció equivocada, una
reducció encoberta de l’autonomia curricular dels centres educatius i del
professorat fins pràcticament eliminar-la i és plena de nombroses ambigüitats,
errades tècniques, falta de realisme i fins i tot defectes formals. Estableix
aspectes que són un retrocés sobre allò aconseguit: la segregació escolar, la
religió com a assignatura… La
LOMCE rescata la centralització de les competències educatives
i encén el foc innecessàriament en tot allò que fa referència al debat
lingüístic. No cal dir que durant la seva tramitació impulsada pel ministre
d’Educació José Ignacio Wert està provocant una gran quantitat de
manifestacions en contra a tot el país. Aquestes són encapçalades per
estudiants, mestres i grups socials sensibles a la nova classificació que fa la
llei de les assignatures de les llengües cooficials en passar d’”assignatures
troncals” a “assignatures d’especialització opcionals”,
innecessàries per a l’homologació dels estudis a Espanya . I no se’ns escapa
que, a banda del tema de la llengua i dels aspectes competencials, molts dels
articles continguts en aquesta llei tenen la connivència del govern de
Catalunya. Govern a qui demanem que no li passi per alt un punt a tenir molt en
compte, un aspecte –jo diria de vital importància– que possiblement Madrid amaga
de manera premeditada: la LOMCE
pretén facilitar que en 2015 la inversió educativa baixi al 3,9 % del PIB, la
mateixa xifra de fa 25 anys!!! Sí, sí, repeteixo: de fa 25 anys!!!! Toma
castaña… (#wertguenza)
darrer esborrany d’avantprojecte veiem que es torna a redactar una llei que
atenta, claríssimament, contra la professionalitat dels i les mestres. S’aprova
una llei sense acord unànime i ve imposada des d’una majoria absoluta al
parlament. No és bo per a cap país que lleis de tanta importància s’aprovin
sense consens, sense negociació, sense participació i aplicant el rodet una
vegada i una altra. Des de CCOO tenim clar que la LOMCE significa una
involució clara del model educatiu, un canvi en la direcció equivocada, una
reducció encoberta de l’autonomia curricular dels centres educatius i del
professorat fins pràcticament eliminar-la i és plena de nombroses ambigüitats,
errades tècniques, falta de realisme i fins i tot defectes formals. Estableix
aspectes que són un retrocés sobre allò aconseguit: la segregació escolar, la
religió com a assignatura… La
LOMCE rescata la centralització de les competències educatives
i encén el foc innecessàriament en tot allò que fa referència al debat
lingüístic. No cal dir que durant la seva tramitació impulsada pel ministre
d’Educació José Ignacio Wert està provocant una gran quantitat de
manifestacions en contra a tot el país. Aquestes són encapçalades per
estudiants, mestres i grups socials sensibles a la nova classificació que fa la
llei de les assignatures de les llengües cooficials en passar d’”assignatures
troncals” a “assignatures d’especialització opcionals”,
innecessàries per a l’homologació dels estudis a Espanya . I no se’ns escapa
que, a banda del tema de la llengua i dels aspectes competencials, molts dels
articles continguts en aquesta llei tenen la connivència del govern de
Catalunya. Govern a qui demanem que no li passi per alt un punt a tenir molt en
compte, un aspecte –jo diria de vital importància– que possiblement Madrid amaga
de manera premeditada: la LOMCE
pretén facilitar que en 2015 la inversió educativa baixi al 3,9 % del PIB, la
mateixa xifra de fa 25 anys!!! Sí, sí, repeteixo: de fa 25 anys!!!! Toma
castaña… (#wertguenza)
David Pérez
Sindicat d’Educació de CCOO Comarques de
Girona
Girona
