LA VANGUARDIA- Article d’opinió: ‘Ja?’, Imma Monsó

Imma Monsó
El tòpic heretat del franquisme que diu que quan nosaltres hi anem els veïns (europeus) ja en tornen, va ara com l’anell al dit a la crisi creada per les amenaces del Govern al sistema educatiu. Justament ara que semblava que arribàvem a algun lloc resulta que (ja?) ens volen prendre les diminutes millores aconseguides. Fa quatre dies ens començàvem a apropar a un nombre d’alumnes per aula cada cop més acceptable, però encara lluny de l’ideal (trenta alumnes en una classe d’anglès és, senzillament, un disbarat). Però havíem millorat… Els salaris dels docents eren més dignes que mai abans en la història, un nombre creixent d’alumnes accedien a beques (d’estudis, de menjador…), els substituts començaven (només començaven) a cobrir puntualment les vacants, la xarxa de professors de suport a alumnes amb problemes començava (només començava) a consolidar-se… Arribaven pantalles, ordinadors, cables… I al meu centre fins i tot ens van construir una tanca d’obra per impedir l’entrada als facinerosos… (un tros cada any, sí, però al final del govern Montilla, ja estava acabada). Per descomptat no hi va haver pressupost per pintar-la (ho va fer la professora de dibuix amb un pinzellet). Amb la tanca hi anava també una porta. No automatitzada, això mai. És una porta grossa i pesada amb què els professors de menys de cinquanta quilos s’hernien sovint i amb què una professora amiga meva es va fracturar un peu… Una porta estressant (que t’obliga a baixar del cotxe, obrir-la i falcar-la, sortir amb el cotxe, deixar-lo enmig de la calçada i interrompre la circulació, somriure al conductor de l’autobús perquè no s’impacienti esperant que tornis a tancar la porta, pujar al cotxe, etcètera…). Però en fi, és una porta prou guapa i ens va costar anys i panys aconseguir-la. I tot i que volíem més, avançàvem amb passes curtes però fermes… I ara, vet aquí que ens amenacen amb un retrocés en el sistema educatiu a imitació del veí Sarkozy (…però un retrocés més fumut, perquè els veïns, com sempre, havien arribat més lluny). Justament ara que Hollande vol crear 60.000 llocs de treball en cinc anys a l’ensenyament públic, abaixar les ràtios, tornar a substituir els funcionaris que es jubilen i els que estan de baixa, recrear els llocs d’auxiliars per a alumnes amb problemes que es va carregar Sarkozy… Justament ara, nosaltres, hem de començar a retrocedir?
És d’una covardia inacceptable rematar el poc que s’ha aconseguit a l’ensenyament públic, i fer més precari així el futur incert dels seus alumnes. Per això la manifestació multitudinària de dimarts va ser un èxit. Pel que fa al seguiment de la vaga, ja poden cantar missa amb els percentatges: qui es vulgui passar pels centres públics d’aquest país podrà comprovar que el descontentament profund frega, goso afirmar, el cent per cent.