Si féssim una cerca a Google sobre aquest text, advertiríem que apareix amb una freqüència molt important en les cites de premsa i/o opinió relacionades amb la formació professional. L’han feta seva tot tipus de professionals, periodistes especialitzats, càrrecs polítics (de qualsevol signe o color), sindicats, associacions d’estudiants, professors i professores de tots els nivells educatius, tota mena d’organismes i institucions, presidents/es de comunitat autònoma, economistes, organitzacions empresarials … I és que, amb tots els matisos que es vulguin, hi ha un gran concert en torn a l’opinió que la formació professional és fonamental [també] per sortir de la crisi.
L’afirmació, que comença a sonar a tòpic, és incontestablement certa. Hi ha l’experiència i el coneixement científic suficients -reflectits convenientment en multitud d’estudis i informes europeus, nacionals i internacionals- per poder afirmar que, més que una opinió que comparteix molta gent, és una realitat objectiva.
El Ministeri d’Educació acaba publicar al BOE les dràstiques mesures que proposa per estalviar 3.000 milions d’euros en educació (http://ves.cat/a_17). La frase del Rector de la UPV, Iñaki Goirizelaia, valora de manera oportuna, sintètica i contundent el que representen aquestes mesures: “Si l’educació és cara, no podem ni hem d’experimentar el cost que pot arribar a tenir la ignorància”.
En matèria de formació professional, que és el tema que ens ocupa aquí, cal fer dues referències específiques, malgrat l’impacte general de l’augment de ràtios o jornada lectiva, de produir-se, ens afecta tant negativament com a la resta d’etapes del sistema educatiu.
Diferir l’aplicació del RD 1147 al curs 2014-2015
La mateixa “tècnica derogatòria” va ser aplicada fa escassos dies al RD 1146. En ambdós decrets es contenien canvis de gran transcendència que afectaven a la formació professional. Admetent que no són tots els que estan, ni estan tots els que són, els canvis que conté el RD 1147 conformaven una de les reformes més importants en l’ordenació de la formació professional del sistema educatiu. Uns canvis pretesament dirigits a facilitar l’augment del nostre nivell de titulats i, per tant, a promoure la convergència (o, el que és el mateix, disminuir la gran distància) amb Europa en els nivells de qualificació de la població activa del país (aquells que solen utilitzar-se com a indicadors de competitivitat), dades a les quals al·ludia el ministre Wert fa molt poc per “constatar” la “ineficàcia de la LOGSE” i justificar la integració d’un model dual del qual no sabem encara res.
Ni tan sols s’ha manifestat el ministre a favor de conservar només algunes de les mesures clarament positives per a la dinamització i modernització del sistema, com les passarel·les entre els diferents nivells, la generalització dels PQPI de dos anys o els cursos d’accés específics, per dir només algunes …És evident que “s’ha valorat” el cost d’implantar-les, però no el cost que ens suposarà prescindir-ne.
Hi ha hagut una excepció. S’haparalitzat tota la reforma continguda al RD menysla disposició addicional setena, la que permet que el Ministeri autoritzi alscentres docents militarsa oferir títols de FP del sistema educatiu. És queaquesta mesura era molt més urgent i necessària queles altres?
És oportú recordar que aquest Ministeri va derogar els nous temaris d’oposició, ja publicats i en vigor, abans no es poguessin utilitzar en cap concurs. Això ha obligat a tornar a utilitzar els antics, és a dir, els nostres opositors han de preparar-se en continguts i matèries desfasats o ja inexistents en les disciplines i especialitats corresponents (només cal pensar, en la informàtica o l’electrònica dels temaris de fa 15 anys), fet que suposa una involució inexplicable que denota una clara manca de preocupació pel que han de saber els professors i el que han d’ensenyar als seus alumnes.
No implantar els mòduls LOE de 2000 hores.
Pel que sembla, el pas de les 1.100, o 1.400, o 1.700 hores dels antics títols LOGSE a les 2.000 dels títols LOE que els han de substituir, suposa un cost del qual podem prescindir. El cost, consti, no només s’ha de calcular en funció del professorat que es deixarà de contractar. No es pot justificar de cap de les maneres que es deixin d’aplicar les noves titulacions perquè són les que incorporen les noves competències que demana el mercat de treball actual. Per això es van actualitzar! Com és possible que es plantegem deixar d’oferir-les, quan el que hi ha és una veritable necessitat de facilitar, tant com es pugui, l’accés a la feina? L’actualització de les titulacions va suposar un esforç col·lectiu i econòmic enorme. No té cap tipus d’explicació que en el context actual de crisi i atur juvenil no s’aprofiti la potencial rendibilitat que té renovar l’oferta de títols.
…Tot plegat no és només no avançar, és retrocedir.
Montse Milan
