Hi ha persones que lluiten un dia
vaga
L’IES MARRATXÍ (MALLORCA)
han fet pública la convocatòria de vaga general contra la reforma del mercat
laboral que se’ns pretén imposar, he començat a sentir una altra vegada els
mateixos arguments que ja vaig haver de sentir en les dues vagues anteriors:
1.- que la vaga serà un fracàs i no servirà de res;
2.- que estem fent el joc a uns sindicats que només miren per ells;
i 3.- que els qui ens hi adherim encara estem fent un favor al govern, que
s’estalviarà un altre dia dels nostres sous.
En definitiva, que som unspringats.
Mirau, per aquí no hi passo. Que la vaga sigui o no un fracàs només depèn de
nosaltres. Si la secundàssim tots, seria un èxit rotund.
Bé, bé, no vull passar-me d’ingenu. De fet, em temo que, desgraciadament, teniu
raó en aquest punt. Però potser seria hora de fer una reflexió sobre les
decisions de cadascú i les conseqüències que comporten.
Si estau d’acord amb la reforma laboral, no cal que seguiu llegint. Teniu tot
el dret del món a defensar-la i assistir a la feina amb normalitat. Però si,
com jo, la considerau una reforma profundament injusta, que carrega les
conseqüències de la crisi sobre aquells que en som menys responsables, que està
radicalment esbiaixada ideològicament, que posa en perill els drets laborals
que tant han costat d’aconseguir, que condemna les properes generacions a unes
relacions laborals extremadament precàries, que -afegiu-hi el que volgueu-,
aleshores estareu d’acord que alguna cosa haurem de fer.
Podem fer vaga, tallar la Via de cintura o cremar-nos
amb benzina a la Plaça d’Espanya. Jo, com que no em veig en cap de les dues
darreres opcions, optaré per la primera .I no, no ho faig per egoisme -perquè
suposo que, per sort, aquesta reforma no m’afectarà gaire-, sinó per altruisme,
pels nostres alumnes, pels nostres fills (pel meu ip els vostres).
I no, tampoc no ho faig pels sindicats. Que us agradaria tenir uns sindicats
més combatius i compromesos? Podeu afiliar-vos als que hi ha i aportar-hi
combat i compromís. O podeu crear-ne d’altres. O podeu cercar alguna
alternativa per tenir representació en les negociacions laborals. A mi m’és igual.
Però m’haureu de concedir que no resulta molt coherent demanar compromís i no
comprometre’s.
Ara bé, en darrera instància, el motiu d’aquest escrit és el punt tres. Ja no
puc callar més davant la més injusta de les acusacions. Potser no aconseguiré
res amb la meva adhesió a la vaga -bé, res més que la coneguda rebaixa de la
nòmina-, però no m’acuseu de fer un favor als que l’han provocat. Perquè sabeu que això no és cert. Els faríem un favor si nou de cada deu
ens adheríssim a la vaga? No. Més aviat els donaríem un bon ensurt.
Però desgraciadament preveiem que això no passarà. Entre altres coses perquè,
més enllà del lògic percentatge de gent que està d’acord amb la reforma, alguns
altres han decidit no adherir-se a la vaga per qüestions econòmiques. Uns,
perquè no poden pagar la benzina del cotxe i uns altres perquè no volen
renunciar a l’abonament del Mallorca o al viatge a Eurodisney. Molt bé, teniu
tot el meu respecte. Cadascú ha de prendre la decisió que consideri convenient
i, evidentment, jo no sóc qui per jutjar ningú. Però, si us plau, respectau-me
també a mi i, sobretot, no descarregueu sobre mi arguments fal·laços per
justificar-vos. Si al final la vaga acaba sent un fracàs, de qui serà la
responsabilitat? Meva, no.
Per què faré vaga el dia 29 de març?
Josep Vicenç i Eres
Fonamentalment faré vaga per dignitat i sobretot perquè crec que no vull que em passi com al pastor protestant Martin Niemoeller
(1892-1984) que quan va voler reaccionar davant dels atacs criminals
dels nazis ja no hi va ser a temps i ens va deixar la coneguda cita:
“Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no
era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i
jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l’altra. Després
vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després
van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar
per mi” (és una cita que tradicionalment s’ha atribuït erròniament al
dramaturg Bertolt Brecht, que la va popularitzar).
També us haig de dir que sóc economista i que he treballat al sector
financer i , per tant, en aquests moments de crisi dec ser “un dels més
grans dels pecadors”. En aquests moments, però, sóc professor d’un
institut d’ensenyament públic.
El motiu pel qual faré vaga no és perquè l’any passat em vam rebaixar
un 7% del sou i aquest any me’l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga
perquè m’hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d’alumnes per
classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla
de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons
social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de
promoció i formació.
El motiu tampoc serà que en el meu centre s’hagin reduït les
aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que,
malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les
despeses del funcionament ordinari de l’institut (neteja, calefacció,
llum…). Aquests dèficits s’han produït a la majoria dels centres
d’ensenyament i s’han hagut de cobrir (sense dir-ho obertament) amb
aportacions extres dels propis pares i alumnes, les ampas o els fons de
reserva dels menjadors. També s’ha reduït unilateralment en un 15% les
hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per
exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i
instituts.
Faré vaga sobretot perquè, de les setze reformes laborals que s’han
fet des del 1979, aquesta és la més radical, com molt conscientment la
va definir la vicepresidenta de govern dient que “hi hauria un abans i
un després d’aquesta reforma”.
Aquesta contrareforma es va aprovar el dia 8 de març del 2012 al
Congrés de Diputats per 197 vots a favor (179 PP, 16 CiU, 1 UPN i 1 Foro
Astúrias) i va rebre 142 vots en contra de la resta dels diputats
presents. És una indecència social ja que el seu objectiu final no
declarat -que el podrem comprovar d’aquí a un any- és una baixada
generalitzada dels salaris ja que suposarà la substitució de
treballadors experimentats (ara molt barats d’acomiadar) per uns altres
de nous amb uns sous molt més baixos que els que hi havia fins ara.
Per exemple, en el decret de la reforma podem trobar les intencions
ocultes només fixant-nos en les paraules que se citen amb més
freqüència. Així, hi surt 194 vegades la paraula contracte, 124 vegades les paraules extinció o suspensió, 148 el mot acomiadament, però només 78 la paraula acords, 29 vegades negociació i 14 vegades la paraula pacte.
Com que sóc funcionari, la reforma aparentment no m’afectarà, però
tingueu clar que afectarà els nostres amics, coneguts i saludats ja que a
partir d’ara qualsevol empresa pot fer un “acomiadament col·lectiu”
(els coneguts ERO -Expedients de Regulació d’ocupació-) si ”hi ha hagut
una disminució persistent durant tres trimestres consecutius dels
ingressos o de les vendes” (Art 51.1.). Actualment la majoria d’empreses
compleixen aquest requisit o s’ho faran venir bé per complir-los, si ho
desitgen. A més es pot fer aquest ERO sense que calgui l’autorització
prèvia de l’administració (Art 47), a diferència del que passava
anteriorment, cosa que era un fre a la discrecionalitat empresarial en
els acomiadaments per causes objectives. Ara només cal comunicar-ho als
treballadors i a l’autoritat laboral, com un pur tràmit protocol·lari o
com a deferència informativa, sense cap valor jurídic.
És una contrareforma que arriba al moll de l’os dels drets laborals,
ja que els nostres fills (i qualsevol persona, independentment de
l’edat) podran ser contractats per les empreses de menys de 50
treballadors amb el nou “contracte indefinit de suport als emprenedors”
(Art. 11) amb un període de prova d’un any. Sí, ho heu llegit
correctament: “període de prova d’un any”. Per tant, per la porta del
darrere, s’ha creat un contracte que permet l’acomiadament totalment
lliure i gratuït durant un any i sense cap mena d’indemnització.
Aquesta reforma neoconservadora abarateix fins a extrems ridículs
l’acomiadament improcedent (aquell en el qual l’empresa no pot provar
els motius al·legats per despatxar un treballador per motius
disciplinaris) ja que s’han eliminat els salaris de tramitació, que eren
les nòmines que el treballador deixava de cobrar mentre estava
acomiadat improcedentment (Art. 56). Ara no es té dret a cobrar aquests
sous i la seva indemnització s’ha reduït de 45 dies per any treballat a
33 i s’han reduït quasi a la meitat els imports màxims, que passen de 42
mensualitats a 24.
Encara que tot sovint es diu que, amb aquesta reforma, ens homologuem
a les condicions del nostre entorn europeu, no és del tot cert. Per
exemple a Alemanya, quan un acomiadament disciplinari d’un treballador
és declarat improcedent, s’ha de readmetre el treballador
obligatòriament i pagar-li els salaris de tramitació.
Si no fes vaga no seria un bon fill, no seria agraït a la generació
dels nostres pares que van fer un gran esforç de mobilització social i
vagues molt dramàtiques per aconseguir unes condicions laborals decents
per a la nostra generació.
També us haig de dir que aquests dies he sentit molts companys que
han comentat que encara que estan molt indignats no faran vaga ja que
“no servirà de res”, que sí “que serviria si tothom ho fes” o que “els
que han fet la reforma volen que fem vaga ja que així quedaran avalats
com uns gestors durs en els conflictes de cara a les actuals autoritats
conservadores liberals europees i al FMI”. A tot això només us haig de
dir el que em deia la meva àvia Leonor: “qui no plora, no mama” o, per
dir-ho, amb paraules modernes “si no et queixes, després no reclamis”.
En definitiva, doncs, el dia 29 de març hi haurà molts treballadors
–alguns amb contractes molt precaris- que faran vaga ja que recordaran
amb orgull els seus pares i avis, i sobretot pensaran en el futur dels
seus fills.
Sobretot farem vaga i perdrem una part important del sou per
coherència ja que volem ser escoltats i respectats. Ara sí -en paraules
de Bertolt Brecht–
som treballadors que volem ser, encara que només sigui per un dia,
bones persones, per tal d’esdevenir imprescindibles: “Hi ha homes que
lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són
molt bons. N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però
n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles…”
Josep Vicenç i Eres. Professor de Recursos Humans a
l’Institut Sant Feliu de Guíxols i a la Universitat de Girona, i membre
de Justícia i Pau de Girona.
***********************************
Faré vaga (un altre pamflet)
Esperança Camps
http://www.ecamps.cat/post/109077
Dijous, dia 29 de març del 2012, una servidora farà vaga. És cert que
donat el meu horari un tant peculiar, aquest dia no està dins la meua
jornada laboral. Però faré vaga. N’hem parlat a casa. En farem tots. Les
nostres filles no aniran ni a l’escola ni a la universitat. Evitarem
anar a comprar o utilitzar qualsevol servei que impliqui que un altre
treballador com nosaltres no pugui exercir el seu dret a la vaga.
Motius per fer vaga, n’hi ha molts.
Faré vaga perquè estic en contra de la intenció, el projecte, les
ganes, de limitar aquest dret dels treballadors. La crisi és l’excusa
perfecta per a fer-nos passar a tots per l’adreçador, i també per a
intentar tapar-nos la boca. Els empresaris demanen i els governants
obeeixen. Així, la campanya de persecució dels sindicats aquestes
darreres setmanes em sembla incomprensible i vomitiva a la vegada.
Faré vaga perquè estic en contra de la reforma laboral que degrada i
denigra les persones a la categoria infrahumana. Faré vaga perquè estic
en contra de viure en una societat on un treballador no pugui agafar la
baixa per curar-se un esquinç o una grip, o per plorar la mort d’un
familiar sense por a ser acomiadat.
Faré vaga perquè estic en contra que els empresaris tornin a ser
patrons i es converteixin en amos de les vides dels seus treballadors.
Això és possible perquè tenen la potestat de canviar els horaris, els
torns, les categories.. i rescindir cels contractes sense previ avís. I
en cas d’acomiadament, la indemnització és tan ínfima que sembla un
insult.
Faré vaga perquè estic en contra que el pes de la crisi hagi de
recaure íntegrament sobre els treballadors més febles, sobre els
autònoms, sobre els funcionaris, sobre els pensionistes, sobre els
dependents.
Faré vaga perquè estic en contra de les retallades.
Faré vaga perquè crec que en la igualtat d’oportunitats.
Faré vaga perquè no tots hem viscut per damunt de les nostres
possibilitats, i perquè aquells que hi ha viscut amb els nostres
doblers, que han estirat més el braç que la mànega, que han administrat
malament els pressupostos públics no demanen perdó i no se’n van a casa.
Faré vaga perquè crec en una sanitat pública i universal com la que
estem gaudint fins ara. I sí, fins ara ens l’hem poguda permetre perquè
tots els treballadors hem contribuït a ella de manera proporcional amb
una part dels nostres ingressos mensuals. Com més persones treballem,
millor dotada estarà la sanitat pública. I si amb això no n’hi ha prou,
les administracions han de fer tot el possible per no tocar ni un cèntim
d’això que és un dret sagrat: la salut. Si no ho fan així, el sistema
públic es degradarà i quedarà com un servei residual per aquells que no
es podran pagar una sanitat privada.
Faré vaga perquè crec en un ensenyament públic de qualitat i
universal com el que des de fa molts anys estem construint els pares,
els mestres, la comunitat educativa. Els impostos dels treballadors han
de servir per a bastir aquesta xarxa d’escoles públiques i han de servir
per a dotar-les de suficients professors i d’unes instal·lacions
dignes. Les escoles són un lloc sagrat. El recinte on es formen els
ciutadans del futur als quals els hem de passar el relleu en les millors
condicions possibles.
Faré vaga perquè crec en un sistema polític democràtic, del qual, els
corruptes de tots els colors que siguin dròpols, malfeiners i
aprofitats n’han de sortir amb la coa entre les cames, empegueïts per
l’escarni públic, i, si s’escau, han d’anar a la presó a pagar pels seus
delictes.
Faré vaga perquè crec en un sistema de mitjans de comunicació
públics. Crec que la societat els necessita per a vertebrar-se, per a
emmirallar-s’hi, per a reconèixer-s’hi com a poble. Crec en uns mitjans
de comunicació públics al servei de les persones i de totes les
ideologies. Crec en uns mitjans que respectin les minories i no marginin
els diferents. Crec en el dret a rebre informació veraç.
Faré vaga perquè em sembla que moltes d’aquestes coses que anhel i
que són tan bàsiques, ja no les podré deixar en herència a les meues
filles. No vull que elles em retreguin que no he fet per a defensar-los.
Per això, faré vaga el 29 de març del 2012.
Esperança Camps
http://www.ecamps.cat/post/109077
********************************************
