A favor dels empleats públics

I és que els funcionaris són un
objectiu fàcil. El tir al blanc contra el treballador públic és tota una
tradició en aquest país: no hi ha setmana que no aparegui algun informe
de les caixes d’estalvi, algun dossier d’ESADE o algun opinador
espavilat blasmant sobre l’elevat nombre de funcionaris, el cost que
suposen i com viuen de bé en relació a la resta de mortals. El
bombardeig mediàtic ha generat la percepció que a Catalunya, de
funcionaris, n’hi ha massa. I que, a més, són tots una colla de dropos
improductius amb la feina assegurada de per vida.

És cert, però, tot aquest discurs? 

Un cop d’ull a les fonts documentals
més bàsiques ho desmenteix. El Butlletí Estadístic de Personal de
l’Administració Pública de l’any 2009 assenyala que a Catalunya hi ha un
total de 302.607 treballadors públics. La ràtio és d’un per cada 24,3
habitants, la més baixa de tot l’Estat espanyol (on la mitjana és d’un
treballador públic per cada 17 habitants). A Suècia hi ha 8 habitants
per funcionari, a Finlàndia 9, i a França i Bèlgica, 12. Catalunya, de
fet, està a la cua de la UE 15 en aquesta matèria. El catedràtic
d’Economia Vicenç Navarro –quan el deixen parlar- posa l’accent en una
confusió habitual: només el 22% dels treballadors públics són
funcionaris. La gran majoria, doncs, són personal interí, laboral o
eventual: vaja, que de feina per tota la vida, res de res, com a mínim
per a la majoria. 

De fet, un informe de CCOO assenyala que la taxa de
temporalitat al sector públic està bastant per sobre que la del sector
privat. A Catalunya, el primer semestre de 2009 i segons dades de
l’Enquesta de Població Activa, va ser d’un 24,8% (al sector privat, en
canvi, va ser del 16,6%). I pel que fa als sous espectaculars, posem-ho
també en quarantena. Segons dades de CCOO, 9.000 dels prop de 19.000
funcionaris del personal d’administració i tècnic que treballen a
Catalunya tenen un salari entre els 1.200 i els 1.500 euros bruts
mensuals. Pel què fa al personal laboral, 7.155 cobren un sou entre els
1.200 i els 1.556 euros bruts, i poc més de 3.000 estan per sobre dels
1.600. Un total de 4.421 estan per sota dels 1.500 euros bruts. I això
era abans que s’apliqués la primera onada de retallades. Segur que hi
haurà sous desmesurats –també n’hi ha a l’empresa privada- però seran
l’excepció.

És probable que els treballadors públics catalans tinguin millors
condicions laborals que molts precaris i autònoms. Per tant, pot ser
lògic que hi hagi part de la societat que consideri que són uns
privilegiats. Qui així ho cregui, però, s’equivoca. Tenir un contracte
laboral digne, cobrar a final de mes la teva nòmina, fer un horari més o
menys definit, disposar de pagues extres i dies de vacances
remunerades… no són privilegis. Són drets. Uns drets que els
treballadors han aconseguit a base d’anys de lluita. En l’actual context
de doctrina del xoc, convé no deixar-se entabanar pel discurs que
assenyala el qui està una mica millor que tu com a responsable de tots
els teus mals. El problema de debò és un altre: es diu capitalisme, i no
el solucionarem retallant els sous dels funcionaris o tancant quiròfans
d’hospital. 

Ser-ne conscients seria un primer pas per començar a posar
fil a l’agulla.