Canviar les polítiques educatives, Montse Ros_

Canviar les polítiques educatives

Montse Ros. Secretària general de la Federació d’Ensenyament CCOO

 

Vam acabar el 2006 amb esperances i acabem el 2010 decebuts i indignats. Hi havia governs d’esquerres a Catalunya i a Espanya, i estaven en marxa la renovació de la formació professional i la reforma de la universitat amb el procés de Bolonya; hi havia molts diners compromesos en el Pacte nacional, juntament amb l’acord d’avançar en l’escolarització gratuïta i en la distribució equilibrada de l’alumnat; s’havia signat l’Acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, que quantificava recursos per lluitar contra l’abandonament escolar, per reduir el fracàs escolar, per reforçar els estudis postobligatoris, per promoure l’ensenyament de l’anglès i les TIC. El Congrés havia aprovat la Llei de la dependència, i fins i tot els sectors d’atenció a les persones discapacitades semblava que podien esperar una millora de les polítiques d’inclusió, del finançament dels serveis i de les seves precàries condicions de treball. Ens deien que el cicle econòmic estava en alça, i ens plantejàvem un període de debat i negociació de millores, tot i que ja érem molt conscients que la pressió demogràfica posaria límits i dificultats a la despesa i la planificació.

 

 

Contra pronòstic, ens vam trobar amb quatre anys de pressió i de mobilització.

La crisi econòmica i l’increment demogràfic van pressionar ràpidament el sistema educatiu: van incrementar-se les ràtios, es van perdre espais, les escoles i instituts han vist retallades les seves plantilles. Les dotacions per a despesa corrent s’han retallat. L’oferta d’ensenyaments postobligatoris es mostra totalment insuficient.

La mala gestió del Departament d’Educació crea malestar, des de la desgavellada implementació de la sisena hora fins a l’organització de programes com l’1×1, que en principi podien generar il·lusió. L’experiència de creació del Consorci Educatiu a la ciutat de Barcelona encara està plena d’incerteses.

L’aposta del conseller Maragall per la LEC, amb què s’abandonaven les línies cohesionadores del PNE, ens obliga a un procés de confrontació que comença la tardor de 2007 i encara no ha acabat, ja que no hem abandonat la pretensió d’influir en els desenvolupaments de la LEC.

Igualment la universitat es troba en dificultats per adaptar-se al procés de Bolonya, sotmesa a polítiques d’austeritat, que comprometen la qualitat de l’ensenyament i de la investigació.

Les places de 0-3, creades a partir d’una iniciativa legislativa popular, tendeixen a externalitzar-se i, tot i així, no absorbeixen el creixement demogràfic.

 

 

Malgrat l’esforç en la lluita, pocs avenços hem aconseguit. Però hem après coses.

Hem après que necessitem aliats. Els col·lectius que treballem en l’educació, som potser els primers conscients i uns dels més afectats per unes polítiques socials i econòmiques contràries als interessos generals de la població. Tot i que CCOO sempre ha treballat per mantenir el compromís amb la comunitat educativa, l’acció, combinada amb altres actors, especialment el mateix conseller, ha fracturat confiances i ha enfrontat el professorat amb organitzacions de famílies, amb organitzacions de direccions, amb els mitjans de comunicació i, encara més, ha enfrontat col·lectius amb col·lectius. Per això, el primer compromís de CCOO és impulsar un nou marc d’aliances, retrobar les complicitats perdudes, però també incorporar noves veus i nous actors.

Hem après també que és necessari un nou discurs en educació. El procés del Pacte nacional per l’educació, i després la LEC, i les lluites al seu entorn segueixen pivotant sobre la línia de tensió que recorre la política educativa des de la Transició: la dialèctica pública-privada, cohesió-segregació, dreta-esquerra. Naturalment, és un problema important, però potser ja no és el més important en l’ordre de preocupació.

 

Els i les professionals de l’educació i la societat en general es mostren fortament preocupats per les febleses educatives de la socialització primària, la crisi de l’autoritat, els mals resultats en l’assoliment i el domini de les competències bàsiques, les dificultats en l’atenció adequada a la diversitat de característiques i necessitats de l’alumnat, les jornades i els calendaris en relació amb la conciliació de la vida familiar i la laboral. Durant molts anys vam treballar amb l’esperança d’anar millorant i ara es viu la percepció de fracàs. El segon compromís de CCOO és promoure l’anàlisi, el pensament, l’elaboració de propostes noves.

 

 

No ens vam equivocar amb la signatura de l’Acord estratègic per la internacionalització de l’economia catalana. La part educativa d’aquest acord està en la línia promoguda per la Comissió Europea, primer per al 2010 i ara per al 2020. És urgent posar-hi voluntat política i pressupost perquè és la millor aposta per sortir de la crisi: inversió en formació professional, en R+D+I, en 0-3, en l’aprenentatge de l’anglès, en la incorporació de les TIC i per reduir el fracàs i l’abandonament escolar. El tercer compromís de CCOO és lluitar perquè l’educació marqui el canvi de model econòmic, i el camí cap a una societat més pròspera i cohesionada. En aquest sentit, urgeix la planificació de nous centres de secundària que valorin la necessitat de construir nous centres d’FP integrats o específics que treballin en la xarxa FP.CAT.

 

 

Voldríem desenvolupar algunes línies de reflexió i de proposta, i voldríem fer-ho amb tu. Et preocupen aquestes qüestions? Te’n preocupen d’altres? Parlem-ne.